Jo sóc molt de l'escola del misteri, perquè crec que tot allò que coneixem sempre s'entronca sobre la base del misteri. Misteriós és l’origen; misteriós l’esdevenir; misteriós el destí. I sobre el misteri, el conegut. Perquè aquesta vida tan misteriosa és el què més bé coneixem, de fet. Som vius i sabem de la vida en primera persona...
El meu cor batega. Com tots. Però cada cor batega al seu ritme, per això el món es mou en polirrítmia. Si no som capaços d'entendre que tots els batecs són igual d'importants en la rítmica de l'univers no podrem gaudir de la música que entre tots fem sonar. Nosaltres també marquem el tempo, però no som els únics que ho fem. ...
Una de les coses que m’agrada de Reus és que la patrona es digui Misericòrdia. La misericòrdia –Rahma en àrab– és una gràcia immensa, impagable i inimaginable. Impossible de concebre si no fos que –caram!– la podem conèixer en primera persona: estem vius, i la vida bé pot ser entesa com el testimoniatge de la gran misericòrdia que és existir. Existir és un regal del qual no podem sinó meravellar-nos. Per nosaltres és misteriós el fet que ens pugui ser entregada la possibilitat d’existir, i tanmateix l’existència ens és lliurada,...
Crec que podríem definir el fet espiritual com aquell que, tot i poder ser viscut, percebut i reconegut, no té explicació possible. A partir d’aquesta definició, m'agradaria plantejar l’espiritualitat com una hipòtesi –vull dir, com un possible–, i indagar a la recerca d’experiències que, essent viscudes i reconegudes, no puguin ser explicades. Més ben dit: No puguin ser explicades sense que quelcom es quedi pel camí. D’aquí passem al següent pas, que crec que és molt interessant: com que ja no cerquem justificacions, estem oberts als esdeveniments sense aspirar a...
Torna a ser dia dos. I és en un dia dos que vas morir, Marcel, i que va néixer el dolor. I el dol va començar en dia dos, Marcel, però també en dia dos va néixer una coneixença… En dia dos va començar un camí. Nou. Dur. Dur i nou. Dual. Sí. Però cert. Veritable. Real. I de vegades, quan és dia dos, reconnecto. I retrobo l'u. I aprenc, tot i que dur, quelcom nou, i cert. I essent cert, aporta llum....
El buit és el ple. En canvi, les formes son buides. I per això la plenitud del què abans consideràvem buit pot escolar-se entre aquestes. S'ha produït la inversió. Allò que vèiem convex resulta concau, perquè ho mirem des de l'altre cantó. Això és el què ens ha ensenyat l'espiritualitat: a veure les coses des d'un altre angle. Allò que tenia forma ara ens sembla buit, i allò que ens semblava buit, el no-res, és ben ple. Ple de quelcom que al principi no veiem, però que de sobte –meravellosament–...
L’islam m’ha ensenyat la importància d’aprendre a renunciar a certes coses. És sabut que el mes de Ramadan és un mes de dejuni, i que aquest dejuni és un dels grans pilars de l’islam, però potser no són tan coneguts els efectes que aquest dejuni –com els dejunis d’altra mena– tenen sobre qui els practica. Vull dir que, sí o sí, el què se senti durant un període de dejuni només se sap si es fa dejuni. El regal que s’atorga a qui practica el dejuni és sens dubte...
Vivim en el món de les manifestacions, on tot pren forma i es configura segons imatges o sons, on tot és finit i impermanent. I és gràcies a que són efímeres que les coses existeixen, de fet, perquè de ser eternes i il·limitades serien un absolut, i aquí no n’hi ha d’absoluts. Tot depèn d’alguna altra cosa, per ser-hi, tot prové d’algun indret, i no hi ha res que pugui durar per sempre, ja que la condició del món es que aquest canviï constantment. Potser la grandesa d’aquest món...
Imagina que no recordes que el teu nom és Miquel. Creus que et dius David. Però un bon dia recordes que ets en Miquel i que no et dius David. Tot segueix igual, de fet, a partir d’aquest moment, però als teus ulls tot ha canviat. Ets la mateixa cosa, sens dubte, però per tu ja res és igual. T’has adonat que mai has sigut en David, i que ni tan sols cal que ara deixis de ser en David. En David no hi és. Mai ha existit. Ara...
I aquí em teniu, deu anys més tard. Segueixo viu i segueixo en camí. I si voleu que us digui una cosa: aquest viatge és millor del què pensava, i això que ja esperava que el regal fos preciós. Si avui he de definir amb paraules aquest viatge interior, ho faria amb aquestes: és un viatge de l’existent al real. És un procés pel qual es procura que cada gest, cada mirada, cada paraula de l’existència contingui la màgia del Real. Sens dubte, Déu s’amaga, i si la seva...