19 juny El silenci, el hijab i la revelació. Els dos silencis de Maria

Més enllà de les paraules

Un dels episodis de l’Alcorà en què el silenci apareix de manera clara és en la sura Màriam (Maria).

L’àngel Gabriel li revela a Maria que tindrà un fill, i ella no se’n sap avenir, no ho pot entendre: com pot ser mare, essent verge?

El silenci apareix aquí com l’expressió d’allò que supera les paraules. L’experiència que Maria ha de viure no es pot explicar ni entendre del tot de manera racional. Simplement s’ha de viure. El silenci remet a la idea que hi ha vivències tan profundes que resulten inexplicables.

Vegem un fragment d’aquesta sura:

«Jo només sóc
missatger
del teu Senyor,
enviat, àngel,
per a anunciar-te que t’ha fet do
d’un bell fill, jove, fort, pur, perfecte».

Ella hi va objectar:

«Tindré jo un fill?
Però si no m’ha grapejat cap humà, ni m’ha tocat,
ni tinc cap desig, ni sóc cap bagassa!».

Diu [l’àngel Gabriel]:

«Així es farà!
El teu Senyor ha afirmat, des de sempre:

“Això és fàcil, per a Mi.
Et vull posar com un signe miraculós,
que el vegi la gent i en parli,
com un fet patent, Meu,
fet per la Meva misericòrdia.

És assumpte que tinc decidit, des de sempre!”»

Gabriel es presenta com a àngel, li transmet a Maria l’anunci que Déu la farà mare com signe diví.

Quan l’anunci es fa realitat i Maria esdevé mare, la seva vivència li resulta tan extraordinària que se sent desbordada, fins al punt que voldria no haver existit. No creu que els altres puguin entendre el que ha passat, i tem el què diran.

Va concebre i va portar, en el seu si, el nou infant.

Més endavant, es va retirar,
portant-lo en el seu si,
a un lloc allunyat.

Els dolors del part la van dirigir al tronc d’una palmera.

Va arribar a dir:

«Tant de bo hagués jo mort, abans d’això!
tot oblidat i jo oblidada!».

El fragment prossegueix:

«No t’amoïnis! No ploris més! No et desesperis! Reviu!

El teu Senyor ha posat ja, a sota teu,
un riuet, que surt de terra;

posà també, a sobre teu,
el tronc fructuós de la palmera.

Agita-la,
vincla, cap a tu, el tronc de la palmera,
que faci caure, per a tu, dàtils de fresc.

Menja, doncs, i beu, que els teus ulls s’alegrin.

Si veus algú que ve, digues:

“He fet jurament sagrat al Misericordiós,
de privació.

Per tant, no parlaré avui
amb ningú”.»

L’àngel Gabriel li mostra que Déu ha preparat un racó en el qual podrà restar protegida: un riuet, una palmera, dàtils… i silenci.

L’objectiu d’aquesta protecció és que Maria no s’hagi de preocupar de justificar-se ni del què diran, sinó simplement de viure en silenci l’experiència profunda que li ha tocat viure. El silenci esdevé aquí una forma de protecció. Hi ha experiències que necessiten temps per ser assumides i païdes.

Però a la sura hi trobem encara un altre tipus de silenci.

El silenci que prepara i el silenci que protegeix

Just abans d’aquests fragments que hem llegit s’hi diu:

Es va apartar de tots els seus,
de la família i del seu poble,
en un lloc especial,
al llevant
d’on surt el sol,
i va posar-hi, per aïllar-s’hi, un ample vel.

Li vam enviar un missatger,
el Nostre esperit,
l’àngel Gabriel.

Abans que l’àngel Gabriel es presenti davant de Maria i l’informi del que passarà, Maria decideix retirar-se. El retir consisteix a apartar-se a un lloc especial i a crear una separació mitjançant un vel.

Aquí el terme hijab no designa una peça de vestir femenina, sinó una separació, una pantalla o una mena de cortina que permet crear un espai apartat. És en aquest espai de silenci i recolliment on l’àngel es presenta.

Si el silenci de la Maria mare serveix per protegir una experiència que necessita temps per ser assimilada, aquest primer silenci permet escoltar la revelació.

El silenci, la revelació i el hijab

Aquest episodi posa en relleu la relació entre el silenci, la revelació i el hijab. En primer lloc, el silenci, que permet escoltar la revelació i també assumir allò que ha estat rebut. En segon lloc, la revelació mateixa. L’Alcorà recorda sovint que Déu es dona a conèixer a través dels seus signes.

Els farem veure els Nostres signes, miraculosos, textos divins,
en ells mateixos i ens els horitzons més llunyans,
perquè vegin molt clarament que això és la veritat!
(Alcorà 41:53).

I també:

Ell és qui ha fet baixar de dalt del cel l’aigua de la pluja.
Nós, amb aquesta aigua, hem fet sortir plantes i herbes,
de tota mena, amb tots els grans, ben ordenats.
De la palmera, en la part alta, n’hem fet sortir
rams de dàtils, fàcils d’agafar.
I dels jardins, n’hem fet sortir raïms i olives,
i les magranes, tots molt semblants i diferents.
Mireu el fruit que produeixen i com maduren!
Aquests són signes miraculosos per als qui creuen de veritat!
(Alcorà 6:99)

Aquests signes no són un fi en si mateix. Remeten a una realitat que els transcendeix. Déu es dona a conèixer a través dels seus signes, però no s’identifica amb cap realitat creada. La contemplació del món pot conduir al reconeixement del Creador.

Finalment, el hijab. Un objecte controvertit i sovint malentès. En aquest episodi, l’Alcorà vincula el hijab a la creació d’un espai separat de la realitat quotidiana. En els diferents passatges en què apareix aquest terme, acostuma a designar una separació, una barrera o un espai reservat.

El hijab és, en aquest sentit, com un teló que protegeix una escena íntima. No és un espai d’acció sinó un espai de recolliment. Un instant en què tot s’atura i es crea un àmbit de consciència i presència.

Un espai de silenci i revelació.

*Les cites de l’Alcorà són de la versió de Mikel de Epalza (Proa, 2001)