21 juny La veu que orienta. Una meditació sobre la revelació

La revelació com a experiència

L’Alcorà és més que un llibre. És una experiència vital. Escoltar-ne la recitació és gaudir del privilegi inexplicable de sentir que formem part d’una realitat profunda que ho abasta tot.

Quan escoltem la recitació de l’Alcorà, el món deixa de ser percebut com una simple suma d’éssers vius. Passem a formar part de la revelació: la sentim i ens en sabem partícips. Intuïm el kamal, és a dir, la completesa i la perfecció. La paraula viva ens fa sentir a l’interior d’una realitat immensa. Ja no ens sentim davant de la realitat, sinó dins d’ella.

L’escolta de la paraula revelada ens recorda que la realitat visible no és tota la realitat. El món material no és una simple estructura física, sinó un signe d’alguna cosa més profunda, més vasta i impossible de classificar.

La interioritat i l’escolta

El nostre punt de vista, la nostra consciència, és el més interior que tenim. La nostra experiència més íntima no es deixa reduir fàcilment a la materialitat. Encara que vivim corporalment, hi ha en nosaltres una dimensió interior des de la qual interpretem i donem sentit al món.

L’experiència de l’escolta sagrada ens ho recorda: quan escoltem la paraula viva i revelada, prenem consciència que el món visible només és una part de la realitat total.

Si la nostra existència es limités a viure en el món, a mirar-lo i tocar-lo, però sense escoltar-lo, potser no podríem intuir que més enllà d’allò que és tangible hi ha una dimensió que escapa a tot intent de definir-la. Però hem rebut el do de l’escolta, que ens obre a la percepció d’aquesta dimensió insondable. Aquest do ens permet recórrer el camí de la vida amb una orientació clara.

L’escolta de què parlem no és merament sonora. És, sobretot, una escolta del cor: la percepció d’una dimensió subtil que no es deixa cosificar i des de la qual el món material adquireix coherència.

Les persones necessitem una guia que no es redueixi simplement als nostres interessos immediats o a les dinàmiques canviants del món. Aquesta guia es fa present en el món, però no pertany al món. Sense ella, ens costaria discernir per què la justícia és preferible a la injustícia, l’amor a l’odi o la pau a la guerra.

La revelació com a guia

L’Alcorà presenta la revelació com una guia per al qui cerca la veritat: «Segueix el que t’ha estat revelat» (6:106); «tingues paciència per a suportar l’adversitat» (10:109); «el bon camí es distingeix molt clarament del camí desencaminat» (2:256). La ceguesa més profunda, recorda també el text sagrat, no és la dels ulls sinó la del cor (22:46).

Aquestes paraules recorden que la veritable orientació no es troba pròpiament en el món, ni tampoc no prové de les nostres opinions o impressions, sinó d’una llum que ens precedeix i ens guia. Per això diem que és una revelació. És una presència que no podem explicar del tot, però tampoc negar. Un do que emergeix d’unes profunditats que ens transcendeixen i que es fa evident si estem oberts a escoltar, si hem après a fer-ho.

Aprendre a escoltar

L’escolta de la recitació de l’Alcorà commou qui té el cor obert. Potser qui té el cor tancat continua igual després d’escoltar-la, però qui conserva una mínima sensibilitat espiritual se sent interpel·lat: s’atura, i per un instant les preocupacions ordinàries perden centralitat i emergeixen les dimensions més profundes de l’existència.

L’art d’escoltar s’aprèn mitjançant l’escolta. Al llarg del seu camí espiritual, és a dir, del seu procés regular d’escolta atenta, el murid —el deixeble— aprèn a distingir matisos que abans li passaven desapercebuts. La seva escolta es va refinant a poc a poc.

L’escolta espiritual transforma també la manera com interpretem les imatges escatològiques de les tradicions. Si hi prestem atenció, comprendrem que en aquesta vida ja podem entreveure alguna cosa del jardí i del foc. Hi ha experiències que ens permeten tastar, encara que sigui parcialment, allò que les tradicions anomenen paradís i infern. No es tracta, per tant, de creure en realitats abstractes, sinó de reconèixer que la mateixa existència ens ofereix signes i anticipacions d’aquestes realitats. La revelació no ens parla del futur que vindrà sinó del present que ens abraça.

Per això la revelació i l’escolta són tan importants. Sense això, els signes del món podrien resultar ambigus, no tindríem un criteri de discerniment. Hi ha coses que semblen bones i acaben mostrant la seva falsedat; d’altres, aparentment difícils o incomprensibles, revelen amb el temps la seva bondat profunda.

Per copsar al-Haqq, la Veritat, no n’hi ha prou amb contemplar i conèixer el món. També necessitem una orientació espiritual a partir de la qual establir un criteri i gaudir de discerniment.

El deixeble humil sap que pot equivocar-se, que pot ser enganyat per les aparences i que necessita una guia. És per això que para l’orella i presta atenció: necessita una educació espiritual. Aleshores, a poc a poc, aprèn a reconèixer la veu que orienta. No una veu estranya al món, sinó aquella presència discreta que, des del fons de la realitat, el crida a la veritat, a la justícia i a la pau, i les va fent realitat en la seva vida.