01 juny Europa i l’islam. Una història compartida que sovint hem oblidat

Hi ha una idea molt estesa a Europa segons la qual l’islam és una realitat externa a la seva història. Sovint es diu que l’islam és “l’altre” d’Europa. Crec que dir-ho així és injust per l’islam però sobretot és trist per Europa, que és molt més rica, complexa i diversa del que sovint s’imagina.

La qüestió és més profunda del que sembla. Quan diem que una cosa és “altra” no estem fent una descripció geogràfica: estem explicant una història. Estem construint un relat sobre qui som nosaltres i qui són els altres.

Jesús de Natzaret era un jueu palestí. Geogràficament, culturalment i lingüísticament estava força de lluny de París, Berlín o Londres, però això no va impedir que Europa l’incorporés al seu relat fundacional i passés a formar part del “nosaltres”.

Mohammed, en canvi, va quedar sovint situat a l’altra banda de la frontera simbòlica, va quedar sovint situat a l’altra banda de la frontera simbòlica. No perquè fos més llunyà, sinó perquè la història es va explicar així.

Una memòria incompleta

Després de les Croades i de la consolidació de la cristiandat llatina, es va anar imposant una identificació gairebé automàtica: Europa equivalia al cristianisme; l’islam, per tant, passava a ser percebut com una realitat exterior. Però aquesta lectura és difícil de sostenir històricament. Al-Àndalus va existir gairebé vuit segles a la península Ibèrica. Els Balcans tenen una presència musulmana des de fa més de cinc segles. Bòsnia és europea. Albània és europea. Kosovo és europeu. Istanbul és en part europea. Milions de musulmans han estat europeus durant segles.

I aquí apareix una paradoxa reveladora. Europa recorda amb orgull Grècia i Roma, però sovint oblida Còrdova i Toledo. Recorda el Renaixement, però oblida que una part important del llegat clàssic li va arribar a través del món islàmic. Admira la literatura europea, però oblida fins a quin punt aquesta literatura ha dialogat amb l’islam durant segles.

Quan contemplem l’Alhambra sovint hi veiem Orient. Però l’Alhambra no és oriental. És andalusa. És tan europea com la catedral de Chartres. La pregunta, doncs, no és per què l’islam apareix en la història d’Europa. La pregunta és com podria no aparèixer-hi.

La Mediterrània compartida

Molt abans que les migracions contemporànies convertissin la Mediterrània en objecte de debat polític, aquest mar ja havia vist guerres, conquestes i rivalitats. I també comerç, traduccions i intercanvis de tota mena. Durant segles, per aquest mar central hi ha circulat idees, llibres i persones.

Quan Europa va redescobrir Grècia i va recuperar Aristòtil, en bona part ho va fer gràcies a Averroes. Quan les universitats estudiaven medicina, utilitzaven el Cànon d’Avicenna. Quan el Renaixement va començar a prendre forma, bona part del seu fons intel·lectual procedia de tradicions que havien estat conservades, comentades i ampliades per savis musulmans.

Amb tot això no pretenc pas substituir un mite per un altre. No seria cert afirmar que Europa és una creació islàmica, però tampoc és cert que l’islam sigui una mera influència externa. La realitat és molt més interessant: la relació d’Europa amb l’islam és estreta i fèrtil.

Avicenna: el savi que Europa va estudiar durant segles

Avicenna, nascut a la Pèrsia del segle X, és una de les intel·ligències més extraordinàries de la història humana. Metge, filòsof, científic, teòleg i místic, va escriure centenars d’obres i va exercir una influència immensa tant en el món islàmic com en el món europeu. Durant segles, el seu Cànon de medicina va ser el manual mèdic de referència a les universitats europees.

Quan un estudiant de medicina estudiava a París, Bolonya o Montpeller, estudiava Avicenna. I quan els filòsofs medievals reflexionaven sobre qüestions tan fonamentals com l’existència de Déu o la naturalesa de l’ésser, també dialogaven amb Avicenna. La seva distinció entre essència i existència va marcar profundament tota la metafísica medieval.

Averroes: el comentarista d’Europa

Si Avicenna és el gran constructor, Averroes és el gran intèrpret. Nascut a Còrdova el 1126, va dedicar bona part de la seva vida a comentar Aristòtil. Ho va fer amb tanta profunditat que, durant segles, a les universitats europees no calia dir el seu nom. Quan es parlava simplement del “Comentador”, tothom sabia que es referien a Averroes.

La seva gran preocupació era la relació entre fe i raó. Estava convençut que la veritat és una i que, per tant, no pot haver-hi contradicció entre la filosofia i la religió. Aquest debat marcarà profundament la història intel·lectual europea. Tomàs d’Aquino el discutirà. Dante el col·locarà entre els grans savis de la humanitat. Les universitats europees debatran les seves idees durant segles.

Resulta difícil considerar Averroes una figura externa a la història d’Europa: va néixer a Còrdova, va pensar a Europa i va influir Europa de manera decisiva.

Ibn ‘Arabi: el gran místic europeu oblidat

La història d’Ibn ‘Arabi és encara més desconcertant. Va néixer a Múrcia l’any 1165 i tanmateix gairebé mai no apareix en els relats habituals sobre la història espiritual europea.

Parlem d’un home que és considerat un dels grans místics de la història de la humanitat. La seva influència arriba des del Marroc fins a Indonèsia. Els seus llibres continuen sent estudiats, comentats i venerats arreu del món islàmic. La seva visió espiritual és extraordinària. La seva famosa afirmació continua sorprenent avui: El meu cor s’ha fet capaç de totes les formes. I continua:

És prat per a les gaseles,
monestir per als monjos,
temple per als ídols,
Kaaba per als pelegrins…

És difícil trobar una expressió més profunda de l’obertura espiritual. I tanmateix, quan Europa parla dels seus grans místics, gairebé mai no el menciona. No perquè fos poc important sinó perquè no encaixa fàcilment en els relats convencionals. Potser la seva absència ens digui més coses sobre nosaltres que sobre ell.

Si hagués nascut a Florència o a París, probablement apareixeria als manuals de cultura europea al costat de Francesc d’Assís, Mestre Eckhart o Teresa d’Àvila. Però va néixer a Múrcia i va escriure en àrab. Potser per això la seva memòria ha quedat atrapada en una categoria que l’empetiteix: la d’autor “islàmic”.

Ramon Llull: el primer gran dialogador

Probablement Ramon Llull sigui la figura que millor simbolitza la Mediterrània compartida. Llull no és musulmà. Tampoc no pretén relativitzar les diferències religioses: vol convèncer; vol convertir. Però entén que no es pot dialogar amb algú sense conèixer-lo.

Per això aprèn àrab i estudia l’islam. Llegeix els seus textos i busca interlocutors musulmans. Discuteix amb ells. Vol construir un llenguatge racional que permeti la trobada i faci possible la discussió.

La seva actitud l’honora: comprèn que el desacord no elimina la necessitat del coneixement. Potser per això continua sent una figura tan actual.

El mite del “renaixement després de la foscor”

Durant molt temps es va explicar així: Grècia crea la filosofia, Roma l’hereta, arriben les “edats fosques” i, pam, el Renaixement recupera els clàssics.
Però aquesta història és massa simple. Entre la caiguda de Roma i el Renaixement hi manca un actor fonamental: l’univers islàmic, i és que una part molt significativa del patrimoni intel·lectual que alimenta el Renaixement havia estat conservada, comentada, ampliada i transmesa pel món islàmic durant segles.

A Bagdad, durant els segles VIII i IX, es van traduir al món àrab bona part dels grans textos grecs. A Toledo, aquests textos van passar de l’àrab al llatí. Quan Europa va recuperar Aristòtil, sovint el va recuperar a través dels comentaris d’Averroes.

El Renaixement no va sorgir d’una Europa aïllada que redescobria sola la seva herència clàssica. Va néixer en una Mediterrània connectada.

L’islam com a rival

Durant segles, Europa es va pensar a si mateixa com a cristiandat. En aquest relat, l’islam ocupava sovint el paper de l’adversari.

Cap autor simbolitza millor aquesta etapa que Dante Alighieri. A la Divina Comèdia, Mahoma apareix a l’Infern, castigat entre els sembradors de discòrdia. És una imatge dura, que ha provocat incomoditat i dolor a molts musulmans. Dante escrivia des de la mentalitat de la seva època, quan l’islam era vist per bona part de la cristiandat llatina com una heretgia o una amenaça.

Però la qüestió és més complexa. En la mateixa obra, Dante situa Averroes, Avicenna i Saladí entre els grans savis de la humanitat. No els condemna als cercles inferiors de l’Infern sinó que els honra.

I encara hi ha una paradoxa més fascinant. Diversos estudiosos han suggerit que alguns elements de la Divina Comèdia podrien haver estat influïts indirectament per relats islàmics sobre el viatge celestial de Mohammed. És a dir: mentre condemna el fundador de l’islam, Dante podria estar utilitzant imaginacions escatològiques que havien circulat a través del món musulmà.

La relació de Dante amb l’islam és tan conflictiva com evident és la seva influència. L’islam no és absent: és present fins i tot allà on és combatut.

L’islam com a veí i com a mirall

Amb Cervantes la situació canvia radicalment. Va combatre a Lepant contra els otomans, va ser capturat per corsaris musulmans i va passar cinc anys captiu a Alger. Va conviure amb musulmans, va negociar amb governadors otomans, va conèixer moriscos, mercaders, renegats i esclaus.

Pocs escriptors europeus han tingut una experiència tan directa de l’islam. I això es nota. Quan llegim el Quixot, descobrim una paradoxa extraordinària: la gran novel·la fundacional de la literatura castellana és atribuïda fictíciament a un historiador musulmà, Cide Hamete Benengeli. És una metàfora reveladora: potser Cervantes no es va convertir a l’islam, però després d’anys de convivència amb musulmans ja no pot veure’ls només com a enemics o com a “l’altre”.

A Othello, a El mercader de Venècia i en nombroses referències als turcs i als moros, William Shakespeare converteix el món islàmic en un espai de reflexió sobre la diferència. Qui és l’estranger? Qui pertany realment a una comunitat? Othello és un personatge fascinant perquè no és només un moro. És un mirall: quan els altres el miren, projecten sobre ell les seves pors, els seus prejudicis i les seves inseguretats.
Shakespeare ens està parlant de la trobada entre Europa i els musulmans. De vegades es parla de la trobada entre Europa i l’islam com si fos un fenomen recent. Shakespeare ens recorda fins a quin punt aquesta idea és insostenible.

L’islam com a mestre

Si amb Goethe parléssim de trobada ens quedaríem molt curts. Més aviat hem de parlar d’immersió profunda. Goethe realment intenta comprendre l’islam des de dins, s’hi acosta com a camí espiritual.

Goethe estudia l’Alcorà, s’endinsa en la poesia persa, admira Hafez i escriu el Divan occidental-oriental, una de les obres més extraordinàries del diàleg entre cultures.
És famosa la seva frase: Si islam significa submissió a Déu, en l’islam vivim i morim tots, però també va arribar a escriure: No rebutjo la sospita que jo mateix sigui musulmà, i sobre l’Alcorà afirmava: Produeix un efecte poderós. Primer repel·leix, després atrau, finalment obliga a la veneració.

L’islam com a recordatori

La relació de Leo Tolstoi amb l’islam és menys coneguda que la de Goethe, però és igualment fascinant. En alguns aspectes, fins i tot és més radical: considerava que moltes doctrines cristianes tradicionals havien complicat innecessàriament el missatge religiós. Era molt crític amb la Trinitat, amb la divinitat metafísica de Crist, amb els sagraments i amb l’estament sacerdotal.

Desenganyat amb l’Església Ortodoxa, va expressar que preferia l’islam al cristianisme institucional del seu temps. Això no vol dir per força que volgués deixar de ser cristià, però sí que defensava que la religió havia de tornar a ser una experiència viva i no una estructura de poder, i que en l’islam hi veia aquesta vivesa.

D’enemic a mestre

Aquests grans escriptors europeus recorren un camí fascinant. L’islam apareix primer com a rival, després com a veí, després com a mirall i, finalment, per a alguns, com a mestre.

No sembla que siguem gaire conscients de l’estreta relació d’Europa amb l’islam. Potser és que els relats nacionals necessiten fronteres clares i que és més fàcil explicar la història com una successió de blocs separats.

Pot ser que recordar que es tracta d’una història compartida ens obligui a revisar moltes certeses. Però els llibres tenen memòria i de vegades recorden allò que les ideologies prefereixen oblidar.

Per això em sembla tan significatiu que, quan escoltem amb atenció els grans autors europeus, acabem trobant una vegada i una altra la mateixa presència. Una presència constitutiva, i és que l’islam és una de les formes que Europa ha adoptat al llarg de la seva història.

I potser aquesta és una de les coses que els llibres ens poden ajudar a recordar.