10 maig Idolatrar l’Islam

La revelació a tot arreu

Cada musulmà té una visió diferent de l’islam. No entenc que l’islam pugui tenir un punt de vista únic sobre les coses, perquè no és un subjecte que pugui fer-ho. La revelació és a l’Alcorà però, tal com diu el mateix llibre, també és en tot el que veiem per la finestra quan mirem a dreta i esquerra. Cada observació ens mostra l’islam; cada vivència ens el fa sentir. Cada dia, a tot arreu.

En conjugar les mil i una revelacions que se li ofereixen de manera ininterrompuda, cada persona esdevé un muslim diferent, únic i irrepetible. No voldria semblar individualista –soc molt crític amb la societat capitalista i materialista–, però tampoc no voldria caure al parany en què cauen aquells musulmans que confonen l’umma, la comunitat musulmana, amb una massa social uniforme, i l’islam, l’actitud de subjugació al principi creador, en un bloc de persones tancat. No m’agrada entendre l’islam d’una manera essencialista. No sabria separar on acaba l’essència i on comença l’existència.

La perfecció i els seus límits

Molts musulmans repeteixen un dogma segons el qual l’islam és perfecte però els musulmans no ho són; que són les persones les que són imperfectes, però no allò que se’ls ha revelat. Jo no ho entenc ben bé així. Penso que, en la mesura que l’univers sencer revela l’origen poderós d’on prové, els diferents elements que formen part d’aquest univers són indeslligables de la revelació. Així, si la revelació participa de la perfecció, també hi participen, encara que potser d’una altra manera, els elements que la palesen.

Podem dir que l’únic perfecte és Déu. O podem dir que ho és Ell i tota la Seva creació. Però afirmar que l’Islam és perfecte i els musulmans imperfectes és separar els muslims de l’islam, i em sembla evident que els muslims són inseparables de l’islam. De la mateixa manera que no existeix tal cosa com una Bellesa en majúscules separada de les coses belles, ni una Justícia separada de les accions justes, tampoc no existeix un Islam en majúscules separat de qui el professa. Elevar l’Islam a la categoria d’idea platònica i ubicar aquesta idea en un pla intermedi entre el Creador i la seva creació és, precisament –segons la meva manera d’entendre l’Islam– un dels errors que cometen aquells musulmans que diuen que l’Islam és perfecte però les persones musulmanes no ho són.

Majúscules i minúscules

No pretenc negar una possible distinció entre Islam i islam, entre Bellesa i bellesa o entre Justícia i justícia. Entenc què expressen aquestes majúscules i crec que tenen sentit. El que no em sembla evident, però, és considerar que aquests termes siguin més perfectes que els seus equivalents en minúscula. Per què ho haurien de ser?

Potser allò que la Bellesa té de perfecte —el seu caràcter absolut— és també allò que té d’imperfecte, ja que no existeix com a cosa concreta. La bellesa en minúscula potser no és absoluta, però existeix: es manifesta en el pla vivent de l’existència. Diria que la perfecció dels noms en majúscula és d’un tipus, mentre que la dels noms en minúscula és d’un altre. Els muslims i l’islam participen, cadascun a la seva manera, tant de perfecció com d’imperfecció.

L’Islam com a ídol

Déu és més a prop nostre que la nostra pròpia vena jugular. La nostra relació amb Ell és directa. I és única en cadascú. Per això, quan observo que una gran massa de musulmans expressa l’Islam d’una manera tan homogènia, sento que el que expressen no és la seva força interna, la seva naturalesa intrínseca, la fitra. No expressen la revelació que els travessa ni mostren la seva condició inherent de muslim, sinó un Islam que han après en escoles que segueixen una línia de pensament molt definida, on escriuen la paraula Islam en majúscules i l’eleven a la categoria d’ídol.

Pensar i revelar-se

El pensament és de cadascú, igual que ho és la consciència. A les escoles s’hi ofereix coneixement, que és una altra cosa. El pensament, en canvi, és una qualitat i un esforç que cadascú ha de fer per si mateix, perquè no pot ser d’altra manera. De la mateixa manera que cadascú ha de fer el dejuni per si mateix i sentir la fam a dins, també ha d’aprendre a mirar i a escoltar bé el que se li revela a cada instant.

El muslim accepta amb humilitat que forma part de la revelació, i es considera tan perfecte o imperfecte com ella. Aprèn l’islam cada dia, el descobreix a tot arreu, i així es transforma a cada pas que dona i, de retruc, expressa i entén l’islam d’una manera diferent a cada moment. L’islam, al meu entendre, no és una abstracció separada de la vida, sinó una revelació que continua manifestant-se.