11 febr. Un jardí enmig del foc

Tothom té una manera peculiar de relacionar-se amb la realitat, però això no fa que hi hagi realitats paral·leles. Cadascú haurà de trobar el seu paradís en allò que sigui del seu gust, no del gust dels altres. Així farà que els altres també se sentin una mica més a gust, perquè l’amor i bé s’escampen tant com també s’escampa el mal.

Cadascú té el seu centre, el seu punt de referència, la seva perspectiva del món. Cada centre és exclusiu, únic, irrepetible. L’univers té tants centres com criatures hi viuen, perquè cada punt de vista és un centre de referència. No som un centre per als altres, ja que per a ells som a la perifèria; però ho som per a nosaltres mateixos, i hem de vetllar perquè ningú no ens prengui aquest tresor incommensurable.

Allí on cada fenomen té lloc s’hi troba un centre del món, s’anomeni Barcelona o s’anomeni Capafonts; s’anomeni mitja tarda o sol naixent. L’indret on un individu més afí se senti, allí és on més es podrà realitzar; i allí on senti que s’hi pot realitzar s’hi estarà manifestant la realitat en majúscules, la Realització.

Ibn ‘Arabi ens convida a descobrir El tresor de la compassió:

Quin jardí tan meravellós, enmig de tant de foc!
Capaç d’acollir qualsevol d’entre les diverses formes,
el meu cor s’ha transformat:
és prat per a les gaseles i convent per als monjos;
per als ídols, és temple; i és kaaba per a qui li dona voltes.
És les taules de la Torà i el llibre de l’Alcorà.
La religió de l’amor, segueixo,
i vaig a on m’encaminin les seves muntures,
doncs l’amor és la meva pràctica i la meva fe.

El centre de l’univers és, per a la gasela, un prat; però per a un monjo és un monestir. Pels peixos, és l’aigua, i pels amants és el foc la passió. No podem cosificar-lo d’una manera estàtica ni ubicar-lo en un únic lloc, però tampoc no podem fer veure que no hi és: el centre hi és i es diu Cor. És indefinible però és real; és inclassificable però es pot experimentar.

Un cor que batega

El cor que fa bategar la nostra realitat es troba dins nostre. Allí hi ressona aquella veritat amb què cadascú sent més afinitat, aquella que serà la seva veritat particular: una veritat que serà tan certa com particular. O potser serà la Veritat universal passada pel prisma de la seva personalitat, de la seva ubicació en el món, de la seva experiència concreta.

La Veritat en majúscula no pot ser expressada si no passa pel filtre de l’existència en minúscula, però això no lleva ni una engruna a la seva veracitat. No ens podem permetre el luxe de deixar de creure en la Veritat, encara que no puguem donar-li una forma definitiva i haguem de canviar constantment la manera de proclamar-la. El fet que estiguem condemnats a fer servir la v minúscula no vol dir que haguem de renunciar a sentir la força de la V. Estem enmig del foc però això no vol dir que haguem de renunciar al jardí.

El nostre camí particular és un regal que podem oferir als altres

Allí on nosaltres ens sentim com a casa, allí s’ubica el centre de l’univers per a nosaltres. Aquesta és, justament, la nostra aportació al món: cada individu li dona un centre, una mirada particular, un criteri incomparable.

Gràcies a que existeixen les petites veritats relatives la veritat absoluta pot existir. No descobrirem mai la realitat objectiva. Per poder-ho fer hauríem de trencar els límits que ens cenyeixen, i l’existència no pot trencar les regles del seu propi joc. La Veritat és un absolut en la mesura que és percebuda com una certesa evident, innegable, i la relativitat també és un absolut perquè la pluralitat del món és tan inherent com ho és la seva singularitat. El nostre discerniment ens permet acceptar aquestes dues evidències simultànies, i ens permet comprendre que cada una d’elles és al seu lloc: no podrem absolutitzar allò que és relatiu, ni tampoc no hem de relativitzar allò que és absolut; tan dolent és el fanatisme com la incredulitat.

La dificultat de viure rau, primer, en el fet d’aconseguir ancorar-nos al centre més harmònic per a nosaltres, perquè estem tan alienats que gairebé no sabem ni què hi hem de fer, al lloc on som. En segon lloc, hem de comprendre que aquest centre tan sols és vàlid per a nosaltres, i això vol dir que potser serà millor no proclamar la veritat a la nostra manera i limitar-nos a, simplement, posar-la de manifest.

L’amor serà llavors la nostra pràctica i la nostra fe, no la Torà ni el prat de les gaseles. No el convent en el qual meditem ni tampoc els nostres llibres de capçalera. Haurem entrat molt endins i haurem sortit cap enfora, i ja no serem ni a fora ni a dins.
Cavalcarem les muntures de la religió de l’amor i avançarem cap al desconegut perquè tindrem el peus ben afermats a terra.