30 oct. Un nosaltres més patent

A l’Anna, que m’ha inspirat

Són temps de canvis, vivim dies d’incertesa. Sobretot, ens cal fe, perquè avancem cap a un indret desconegut del qual només podem saber-ne una cosa: serà allò que fem que sigui.

El futur és el fruit del present

El futur que trobarem depèn dels passos que donem. Per això és molt important efectuar-los amb la consciència del nosaltres. Un nosaltres, evidentment, que ha d’incloure a tota la humanitat i a totes les formes de vida del planeta. De fet, el que s’acaba són els temps on el nosaltres anava després del tu i jo.

El primer, en aquest règim que s’acaba, era tenir cura de l’individu i de qui aquest tenia a prop. Ara això ja no és possible, perquè els que eren a prop estan més lluny, i perquè els que semblava que eren lluny són a la vora. Tot s’ha barrejat. Una distància s’ha imposat entre les persones, i això ens trenca les formes de relació. Però les relacions són inevitables, i les hem de construir de nou.

Del distanciament social a l’apropament moral

Ara mateix Colòmbia em sembla tan lluny com Alemanya o Itàlia. Potser això ens uneix a tots més que mai, estiguem on estiguem: La presència de l’altre pot sentir-se si hi ha tendresa i obertura.

El distanciament social que regeix el món actualment no és una excusa per ser apàtics, al contrari, podem crear vincles nous: acostar-nos als pocs veïns que podem veure, saber d’ells; descobrir noves maneres de relacionar-nos amb aquells que tenim lluny; estimar el buit com estimàvem la plenitud, i entendre que l’absència, l’espera i el no fer són tan bonic com l’emplenar-se o l’ocupar-se.

Aturar-se per avançar de nou

Potser hem fet massa. Potser el què cal ara és reposar. Potser arriba l’hora de cuidar-se, i cuidar-se no vol dir, només, seguir les mesures que propugnen els que en saben. Cuidar-se també vol dir cultivar-se, deixar que floreixi l¡esperit que tenim dins. Ja sabem que la salut és el brot de la vida. No n’hi ha prou amb prevenir el possible risc. Cal deixar que la força que ens aviva tingui espai per projectar-se.

Ara que deixem de tenir espai per certes coses arriba l’hora d’obrir-li espai a aquesta força que emergeix, de dins, del cor, i que es projecta cap enfora, vers als nosaltres, cap al món.

Abracem-nos. Fem-ho amb somriures i amb mirades de complicitat si no podem fer-ho amb els braços i les espatlles.

Cada cor és un centre: l’existència és sagrada

Ara ens toca descobrir que no hi ha un centre, sinó molts, i que tots tenim una posició privilegiada des de la qual contemplar el món: el nostre cor. Cada cor és un punt d’ubicació, un enclavament des del qual relacionar-se amb la vida. No té sentit creure que un centre pot ser millor que els altres. Si els altres centres hi són és que són igual de valorats per l’existència.

Tot és sagrat si ha pres vida: allò que no és sagrat és allò que no ha sorgit, perquè és allò que no ha estat desitjar per un aquella força creadora que fa possible el sorgiment de les coses. El què hi ha, en canvi, el què ha pres forma i cos, és digne d’existir, estimat per l’existència, desitjat pel destí. Perquè no hauríem d’estimar-ho nosaltres? Perquè hauríem de voler que el món fos diferent del què és? Que potser sabríem millorar-lo? Que potser la força que ens ha creat és mes dèbil que nosaltres, i nosaltres, sense Ella, podíem fer una existència millor? Algú de vosaltres sabria crear això que tenim davant dels nassos?

Tot és do, tot és baraka

Ai, aquests egos divinitzats. Ai, que veiem coses que no ens agraden i ens pensem, aleshores, que podríem fer-ho tot millor. Ni poc ni massa. Estem en la nosaltres justa posició i això ens permet abraçar el món amb la humilitat i l’acceptació de que no podríem pas fer-lo millor, però que podem millorar-lo, si volem. És a dir, si ens posem al seu servei i a les seves mans. Si entenem que el nosaltres va abans que el jo, que el comú que tots tenim és molt més fort que el que nosaltres, en si, podem aportar-li.

Però alerta! El què podem aportar no és pas poc. No hem de pensar que la nostra força és poca cosa. Al contrari. Si som aquí és perquè som estimats per l’existència, que ha volgut que hi hagi algú al lloc on som nosaltres. Tenim la responsabilitat de tornar-li al món allò que ens ha donat, és a dir, la vida. És a dir, tot. O ho donem tot als altres o ens pensar que el que tenim és nostre. I tot és do.

Tot és baraka: Si observem el món amb obertura, veurem la seva riquesa i diversitat, i podrem entendre que formem part d’un sol nosaltres. Habitem una mateixa realitat. Tot forma part d’una existència, bonica i sagrada, que és tal com és. És un nosaltres que es fa jo, perquè s’uneix en una sola peça, transcendent, a la qual només s’observa quan els jo que li donen cara s’abracen i convergeixen. La unicitat és un procés que es realitza.

La unicitat és un procés que es realitza

La unicitat és un procés que es realitza. Aquest és el mantra: no es tracta d’entendre que la unitat és subjacent a l’existència, que n’és la base, evidentment. Del que es tracta és d’entendre que aquesta unitat pot evocar-se, o pot ocultar-se. Ser-li fidel és esforçar-se a palesar-se. Ser infidel és negar que és inevitable, és pretendre fer que la separació té algun sentit.

El nosaltres apareix quan la unitat es reflecteix en l’existència. Aquest nosaltres, evidentment, és diferent del què ens pensàvem. És sorprenent. És diferent del que coneixíem. No és com el que volíem construir. Inclou moltes altres peces que abans potser no coincidien. Ara, totes les peces, malgrat que siguin de diferents formes, poden encaixar, perquè el marc en el quan han de trobar-se serà nou, i encara està per fer.

El marc ha de ser la unitat

Ara és l’hora de crear un nosaltres inclusiu, sense por a la diferència, sense temor a la diversitat. Són uns temps en els quals la força del nosaltres resulta més patent, perquè tots patim unes mateixes circumstàncies, i perquè la força de l’enyor ens porta la presència de les persones absents.

Mai ens havia unit, a tots, una mateixa causa. Mai havíem vist tan clarament que la unitat ens travessa. Valoràvem la diversitat, però ho fèiem amb tanta força que no enteníem que rere les diferències s’hi revela la unitat. Mireu la foto de qualsevol anunci que proclami la diversitat: un grup de gent fent coses en equip, unes persones que conviuen, que es troben en un mateix indret, que respiren un mateix oxigen.

Des de quan les diferències no revelen la unitat? Que no apreciem que la diversitat ens mostra allò comú?

Un nosaltres més patent

Penso que potser podrem aprofitar que a tots ens sotmet una mateixa força per entendre que el nosaltres pot fer-se molt més patent. Ens regeix un mateix ordre, habitem un mateix règim, natural i original, que no ha estat creat per ningú i que manté les seves normes. No podem acceptar que la Realitat és de per si? Hem de cosificar el Principi de la vida, i considerar-lo un de nosaltres? Déu és molt més que tot això. Déu és un verb que actua o una força que esperona. Déu és la realitat, Déu és el temps, Déu és la vida.

Deixem de pensar-nos que podem fer una altra cosa que deure-li tot el què tenim. Deixem de considerar que som nosaltres els creadors. Som una conseqüència, una forma de la vida, el producte dels moviment que ha fet abans, aquesta vida que ens travessa. I el futur serà el producte dels moviments que li fem fer, actualment, a aquesta vida que a tots nosaltres ens ha volgut originar.

Una única causa

Només lluitem per una sola causa. Totes les lluites en són una: tots estimem la vida. Tots l’estimem igual, en quantitat, perquè tots li devem l’existència; però tots l’estimem diferent, en qualitat, perquè tots la matisem d’una manera, i tots li donem color d’una manera peculiar.

La causa per la que lluitem és la justícia, la igualtat. Ens hem adonat que tots som iguals, que tots som u, que tots vivim al mateix món i compartim un sol alè. No som només els pulmons que reben i entreguen aire al món extern, també som aquest aire que entra i surt. Sense ell no som res.

Arriba l’hora que entenguem que no hi ha un jo sense un nosaltres. Arriba el moment de la veritat, és a dir, arriba l’hora de condemnar la mentida i despullar-la. La lògica competitiva del si tu perds jo hi guanyo –o a la inversa– és autodestructiva i tard o d’hora havia d’arribar a la seva fi. Deixem que caiguin aquestes velles estructures –supremacistes, colonials, patriarcals, capitalistes, racistes–, i deixem que la unitat impregni el nou règim que està per fer.

Un nou sistema que encara està per fer

El sistema que arriba sorgirà d’allò que fem nosaltres. I la consciència del nosaltres unit té molt més bon pronòstic, a l’hora de fer un món nou, que un nou sistema fet des d’una perspectiva parcial. Només cal que deixem de barallar-nos i ens unim. Només cal que no ens deixem trepitjar i que demanem per a tothom els mateixos drets.

L’aigua rega flora de tots colors, diu l’estimat sidi Mounir Alkadiri. Fem realitat aquesta frase: si som flors de diferents colors i ens alimenta una sola aigua, siguem-ne conscients, reconeguem-ho, i respectem aquest principi ineludible a l’hora de construir el nou règim que ens ha tocat parir. Som els responsables de fer el sistema que ara comença. Fem-ho des del nosaltres i deixem de fer-ho des del jo.