Em preocupava perquè no hi podia fer res més. Si patia, com a mínim, hi aportava alguna cosa, hi estava fent quelcom. Això em pensava. Sentia que l’únic que podia fer era compartir aquell patiment, fer-me’l també meu, i ho vaig fer-ho convençut: És tot el que puc fer. No podia ajudar de cap altra manera. Per això patia. Pensava que feia el que havia de fer. Jo volia fer el millor: era sensible a la duresa d’aquella situació, i em semblava que compartir el pesar servia per reconèixer...