24 jul. Sempre és primavera

Sempre és primavera, per qui ho sap apreciar: la tardor és la primavera de l’hivern, l’hivern és la primavera de la primavera, i l’estiu és la primavera de la tardor.

I sempre és hivern, també. Per això el sorgiment de la vida és constant i imparable, sempre oportú i meravellós. La vida brota en qualsevol moment, en qualsevol lloc, perquè l’hivern és sota terra, amagat en el seu buit silenciós, a resguard de la llum que li faria adquirir color, cosa que el condemnaria a tenir un final.

La primavera també hi és sempre, dèiem, però es mostra un pèl més amunt, o enfora: en les tiges que broten, en les flors que s’obren i es panseixen, en els petons que el jovent es fa i en el disgustos dramàtics que ells mateixos sofreixen.

La primavera sorgeix en qualsevol moment i manifesta que tot és efímer, mentre que l’hivern també es fa evident en qualsevol moment, però per ensenyar-nos que tot és etern.

Les estacions són simultànies

Les estacions són simultànies. Però això només ho saben els ancians, els savis, els vells que viuen a tocar de la frontera entre la vida i la mort, entre el que cursa en el temps i el que és etern. Des de l’hivern estant, poden apreciar com cada cosa ocupa el seu lloc, i constaten que res mai no envaeix l’espai d’altri, perquè res no es pot reemplaçar. Tot té un temps i un lloc, les coordenades de cada peça són exclusives.

Tot és etern i simultani. Tot coexisteix. Però alhora, i vist des d’una altra perspectiva, tot està sempre en procés de desenvolupament, anant i venint, sorgint i marxant, obrint-se i tancant-se. Per això Plató va dir que el temps és una imatge mòbil de l’eternitat.

L’hivern és sota terra

Quan som a l’hivern, la dimensió eterna de la realitat es fa més palesa que la seva fesomia temporal. L’hivern sempre és allà sota, amagat, fent emergir cada dia un sol renovat i empenyent el dia perquè tot torni a créixer de nou.

I, a partir d’aquest primer naixement, venen tots els altres.

Gràcies al sorgiment del que es produeix durant l’hivern, poden produir-se tots els altres naixements: poden néixer les flors, créixer les branques, formar-se els fruits.

Des de l’hivern es pot comprendre que, de vegades, el que sembla viu és mort, i que el que sembla mort és ple de vida. I és que totes les coses s’acaben, però l’hivern no ho fa. L’hivern és la base, el nucli.

L’hivern només pot créixer, mai no es pot reduir, ja que representa la reducció a la mínima expressió: els dies ja no es poden fer més curts, les temperatures ja no poden baixar més. La mort és més aviat el que es produeix al clímax de l’estiu, quan sona una campana que ens avisa que ens hem de despertar.

És per això que, per a qui sap habitar l’hivern, sempre és primavera.