29 gen. Entre nosaltres i Déu hi ha un hijab

«Els nostres cors estan tancats a la teva crida, les nostres oïdes tenen sordesa. Entre nosaltres i tu hi ha un hijab», diu l’Alcorà (41:5). El hijab és una cortina que separa entre dos espais determinats, un vel que estableix una divisòria entre diferents àmbits de l’existència: el diví i el terrenal.

Des d’una perspectiva espiritual, el hijab permet que s’observin les distincions que hi ha entre els diferents plans de la realitat o estacions espirituals. O fa que passin desapercebudes, també, perquè el hijab provoca que des d’un espai no es vegi què hi ha a l’altra banda. Paradoxalment, doncs, el hijab encobreix alhora que mostra: ensenya tapant i oculta mostrant. Conforma, però com que dona forma, amaga.

Aquesta doble funció implica que, per una banda, sigui un element necessari, perquè si no hi fos els dos mons no es podrien distingir, però, per l’altra, convingui transcendir-lo i no quedar-hi atrapat de manera rígida, perquè totes les formes d’existència són efímeres i totes les realitats, en última instància, en són una de sola.

Els hijab són comparables a les capes d’una ceba: sense capes no hi ha ceba, físicament parlant, perquè són les pròpies capes les que conformen la ceba; i sense hijabs no hi hauria separació entre les coses i, per tant, no hi hauria coses, de manera que, en el mateix moment que el hijab habilita un espai, cosifica un objecte o crea una situació determinada, oculta de retruc el que queda a l’altra banda, més enllà dels confins creats.

El hijab fa possible que tinguem constància de Déu. L’univers, el teixit material del cosmos, la trama d’interconnexions on tot queda relligat, és tot ell un indici que revela la presència absent de la divinitat. Segons l’Alcorà, cada una de les coses que apreciem, aquí i allà, és un signe que prové de la divinitat i que hi remet, i que fa possible que la reconeguem, però que també fa inviable que la puguem veure o tocar. «Allà on mireu hi trobareu la faç de Déu», diu l’Alcorà (2:115).

En paraules del savi sufi Ibn Ata’allah d’Alexandria, Déu s’oculta de tu amb allò que et mostra. O dit a l’inrevés, Déu se’t mostra a través d’allò amb què s’oculta. La qüestió és que, pels musulmans, Déu mai no accedeix a cosificar-se o encarnar-se, però tanmateix aconsegueix donar-se a conèixer. Com? Gràcies al hijab, el mateix hijab que, tanmateix, ensordeix les persones que s’hi queden atrapades i no volen apreciar que més enllà hi ha quelcom. La crida que Déu efectua mitjançant el hijab pot ensordir-nos, però també por il·luminar-nos, si serveix perquè ens adonem que Déu, sense deixar mai de ser absolut, transcendent i inimaginable, aconsegueix fer-se concebible per l’existència relativa i esdevenir recognoscible. Déu no necessita ser una cosa per resultar aprehensible. Déu no es manifesta però es revela. Un hadit explica que Déu era un tresor ocult que va voler ser reconegut, i per això va crear l’univers. Doncs bé, aquesta seria la raó de l’existència: poder descobrir Déu.

«De Déu som i a Déu tornem», declara l’Alcorà (2:156), convidant als musulmans a no aferrar-se a realitats efímeres i enfocar-se en el camí de retorn. «Has de seguir allò que t’ha estat revelat; i tingues paciència per a suportar l’adversitat!», recorda l’Alcorà (10:109).

En l’islam, fer-se responsable de seguir un camí particular no és altra cosa que obrir-lo al quefer universal, i el hijab és un símbol que recorda el vincle indefugible que tenim amb Déu. El límit que hi ha entre nosaltres i ell ens en separa i ens hi manté units. És legítim, per tant, que les dones vulguin utilitzar aquest símbol tan significatiu, però això no vol dir que portar-lo pel carrer sigui una prescripció religiosa.