01 ag. Del dret a la llibertat de consciència a la diversitat de conviccions

El dret a la llibertat de consciència i creença, a la llibertat religiosa, a la llibertat de pràctiques espirituals és un dret humà tan fonamental com ho és el de tenir un plat a taula o un sostre per dormir.

Els drets immaterials no són menys vitals. Cadascú de nosaltres és una persona única, i això vol dir que cadascú té dret a relacionar-se amb el món de la manera que estimi oportuna, per tal de trobar-se còmode en el món, d’acord amb el que pensa i sent, d’acord amb el que necessita la seva interioritat més íntima.

Tothom ha de poder gaudir de la llibertat de posar en pràctica la seva manera de veure el món, les seves creences. Una persona ha de poder practicar els ritus que sent que li permetin realitzar-se, ja sigui en l’espai privat com en l’àmbit públic, ja sigui de manera individual com en grup.

Encadenar-se o desfer-se de les cadenes?

Es pot objectar que religions oprimeixen. I tant que sí. Ho han fet en el passat i dissortadament també ho fan avui en dia. Però també és cert que alliberen. No podem reduir les religions a cap d’aquestes dues coses: Tant poden oprimir com alliberar.

Pretendre que les religions oprimeixen i només oprimeixen seria quedar-se només amb una de les dues veritats. És oblidar-se que les religions alliberen, emancipen, guien, ajuden, acompanyen, promouen el coneixement, construeixen vincles de confiança entre iguals, cohesionen la societat, creen vincles fraternals de gran profunditat, etc.

Les coses no son blanc o negre, no siguem reduccionistes. Qui lluiti per la llibertat i pels drets haurà de lluitar per totes les llibertats i per tots els drets. Lluitar per la llibertat i no lluitar per la llibertat de consciència i fe, per la llibertat de creença i religió, és no lluitar del tot per la llibertat.

Un dret fonamental

Ni la Declaració dels Drets humans, ni les Nacions Unides, ni la UNESCO, ni la Constitució Espanyola s’han oblidat de defensar el dret a la llibertat religiosa, i això és perquè es tracta d’un dret tan fonamental i necessari com els drets materials més imprescindibles per a la nostra vida.

És un fet que a moltes persones no els agraden les religions. Però també que a moltes persones no els agrada el futbol, o les discoteques, o la política. No perquè a una persona no li agradi quelcom cal que aquesta persona se senti molesta. Per això, quan una persona se sent molesta perquè davant seu hi veu un símbol religiós, o s’hi està duent a terme una pràctica religiosa, cal preguntar-se si realment hi ha quelcom de dolent en allò que s’està fent, o si el problema es troba en els ulls que miren.

Mentre les normes de convivència siguin respectades, el com, quan, on i perquè resi una persona, o invoqui a la divinitat, o li canti i s’hi entengui, no té perquè molestar a ningú, ni en l’espai públic ni en l’espai privat. Un estat laic és un indret en el qual les religions són no religioses, però on les persones tenen tot el dret del món a professar la seva fe sense haver de ser perseguits pel fet de fer-ho.

Una altra cosa és quan les pràctiques religioses d’una persona o d’un grup atemptin contra les normes de civisme. Però aleshores el problema és de legalitat, no de religió.

No podem permetre que una reunió online sobre diàleg interreligiós s’hi infiltri un hater i comenci a compartir imatges de pornografia, o que a les parets de la sinagoga hi apareguin pintades antisemites, o que s’increpi a un grup de catòlics que realitzen una pregaria a la universitat pública, o que es miri amb mals ulls a una dona musulmana que porta hijab.

La diversitat, una riquesa

Cal que aprenguem a veure que la diversitat religiosa i de conviccions (entre les quals cal incloure totes les conviccions no religioses) és una riquesa, perquè la diversitat és, gairebé sempre, sinònim de riquesa.

La diversitat ben portada no implica conflicte. La diversitat, en la mesura que posa en contacte amb allò que no som o que no havíem tingut en compte, ens enriqueix i ens complementa, tant pot transformar-nos com ratificar-nos en el que ja érem. La diversitat no ens imposa que ens convertim en una cosa diferent a la que som o volem ser, ni tampoc ha de provocar que ens tanquem i ens quedem immòbils, per tal de poder seguir sent qui som. La diversitat ha de poder transformar-nos a la vegada que ha de poder servir-nos per ser més nosaltres mateixos.

Lluny de ser un problema, la diversitat és un gran tresor. Per això cal que les diversitats siguin conegudes, que estiguin a l’abast de tothom, al servei de tothom. Diversitat i opacitat fan molt mala parella. La diversitat ha de lluir transparent, sense complexes. Cal no tancar-la en blocs separats, no es tracta de coexistir, sinó de conviure, de compartir, de fer camí plegats.

Unitat i diversitat

Les diferents maneres de veure i entendre el món són una gran riquesa, molt més que no pas un problema. Si Barcelona és i vol ser una ciutat plural i oberta, un exemple de civisme i bon veïnatge, ha de treballar per la unitat en la diversitat. Això vol dir que ni la unitat implica homogeneïtat o uniformitat, ni la diversitat ha de quedar reclosa en guetos i construir blocs separats. La diversitat i la unitat són inseparables.

Hem de fer camí plegats. I plegats hem de poder fer, cadascú de nosaltres, el seu propi camí.