Benvinguts a sufi.cat

Hola! Em dic Arnau i us dono la benvinguda al blog sufi.cat, un blog nou que ja no és tan nou, omplert amb velles i noves paraules i velles i noves experiències. I empès per les noves alegries, perquè em sento ple de vida i tinc moltes ganes de compartir-ho amb tots vosaltres. I sento que he meditat prou com per tenir quelcom a dir.

Poc a poc, en aquests espai hi vaig compartint tot allò que puc transmetre, allò que em trobo en algun calaix o que em ve al cap. Allò que no pugui transmetre, en canvi, caldrà que ho busqueu en un altre indret, i sobretot caldrà que trobeu per vosaltres mateixos, perquè si sou aquí és perquè el Real també es vostre. Entregueu al Real la vostra existència i us adonareu de com de meravellós n’és tot plegat.

Com expressa el murcià Avenarabi –Ibn ‘Arabi–, Déu manté amb cada una de les criatures una relació exclusiva: l’anomena la faç privativa de Déu, i és un vincle que enllaça a cadascú amb llur origen. Cal que sigueu vosaltres que recordeu el vostre origen, que de ben segur que és ben viu, encara que potser es troba molt amagat a l’interior. Escolteu com el real es manifesta a través vostre i podreu iniciar un camí que val l’inimaginable.

Ningú pot dir-vos que és real i què no ho és. Sou els únics testimonis de la vostra vivència. Com jo ho soc de la meva. I la meva experiència, com la vostra, també és real, però és justament perquè no és la vostra que té relativament poca importància per vosaltres.

Si una cosa m’ha ensenyat l’islam, i cada vegada ho valoro més, és que defensa que ningú s’ha d’interposar entre Déu i jo. És per això que per mi l’islam no és exactament una religió: és simplement la constatació que no hi ha més déu que Déu, i que res ni ningú pot posar-se entre ell i tu. Per ser musulmà només cal entregar-se a Déu, només cal servir al Real, és per això que entenc l’islam en un sentit molt ampli, obert: Cadascú viu l’islam d’una manera peculiar.

Per esdevenir musulmà n’hi ha prou amb dir i creure que no hi ha més déu que Déu, i que Muhammad n’és el profeta. Res més. De fet, que crec és només en això estan d’acord els musulmans, i que en tota la resta, no són aquell col·lectiu homogeni que a alguns els agradaria.

Així és que entre tu i jo hi poden haver discrepàncies. En canvi, però, no n’hi ha entre tu i Déu; ni entre Ell i jo.

Ell és tu, alhora que és jo, i tanmateix tu no ets jo. Vet aquí que n’és de misteriós, això. És una autèntica paradoxa. Per nosaltres, sembla incoherent el fet que tu i jo poguem ser, alhora, un mateix…

En tot cas crec que en això no cal pensar-hi –ja que cau més enllà de la nostra capacitat de raó–: N’hi ha prou amb acceptar-ho. Tots som un, a la vegada que tots sóm únics i diferents. Vet aquí que entre unitat i multiplicitat no hi ha d’haver cap divergència, encara que no arribem a veure-ho congruent. El món és més que congruent, o en tot cas no som nosaltres qui hi ha de trobar la congruència. No és tema per a les criatures saber de llur origen com no és un afer de la conseqüència conèixer el perquè de la causa.

Acceptar el misteri de la unitat a pesar de viure en la multiplicitat, vet aquí un repte. Assumir que no hi ha més déu que Déu, i que no hi ha més que una sola realitat, encara que ens sembli que el nostre món no és el dels altres, vet aquí què entenc per islam. I fer de l’existència d’un mateix una via de reconeixement d’aquesta realitat és donar vida a aquest misteri. Fer-ho és un regal preciós: Quan hom entrega el seu existir al Real sent una força que l’omple, i brota de dins seu una alegria immensa. Així és com s’obté una força molt més gran que la que mai ningú es podria procurar per si mateix. La força de la vida ens ha sigut donada no sabem com. La força de saber que encara que ens creguem limitats i separats no ho estem pas. Com no ens ha de donar força saber que ho som tot?

Amb el benentès que la nostra força no ens és pròpia, no. Ens ha vingut donada, com donat ens ve el seu manteniment, perquè ens alimentem cada dia d’allò que ens rodeja i ingerim, no pas d’allò que nosaltres produïm per nosaltres mateixos. Som depenents i aquesta dependència és el què ens fa grans, perquè és justament aquesta dependència la que ens vincula sí o sí amb el nostre origen, la que no ens permet aïllar-nos-en i, així, no ens treu res del seu potencial.

En ser submisos a Déu ens hi entreguem, i ens entregar-nos-hi li retornem la força que Ells ens ha donat. Tots som un, i allò que ens fa lliures és justament allò a què ens devem.

A la força vital que sentim en nosaltres però que no és nostra –encara que a vegades ho creiem– podem deixar-la que s’expressi. És una força espiritual però es perceb físicament, i de fet no es cultiva d’una manera molt diferent a com es cultiva la força física: hi ha unes ensenyances a disposició de qui les vulgui seguir.

Se’ns dubte, aquests ensenyaments han de ser aplicats. Cal donar-los vida. Però el què és segur és que si s’apliquen donen resultats. Puc posar-hi meva experiència com a testimoni… però, és clar, el meu testimoni només em serveix a mi. Jo només puc convidar-te a que siguis tu qui s’hi entrega.

skeeze

Si voleu saber alguna cosa més de mi podeu fer una ullada a ecopuntura.cat, la web d’acupuntura a Reus i a Barcelona.