Què és Déu?

Perquè complicar-nos la vida? Simplement, Déu és allò a què devem la vida.

Conegut i inconegut, allò que ha fet que jo ara mateix estigui aquí, escrivint això, és Déu. Ben simple. Déu és, doncs, i per començar, els meus pares, els seus, els dels meus avis i besavis, i tots els homes i dones que han fet l’amor i han permès que jo ara sigui aquí.

Més enllà d’ells, encara, molts més éssers que se m’escapa anomenar i que difícilment puc arribar a imaginar també hi han posat el seu gra de sorra, i recordar-se de tots ells, així com reconèixer també a tot allò que se m’escapa, és reconèixer a Déu. Més enllà d’allò que puc conèixer i reconèixer, encara hi ha allò que ni tan sols podría arribar a imaginar. Això també és Déu. Creure en Déu no és creure en res, concretament, és acceptar que persones, coses i altres coses que no són ni persones ni coses han fet possible que ara siguem aquí. Creure en Déu és ser testimoni de que la Realitat existeix i de que quelcom ho ha fet possiuble, sigui el què sigui això.

Dec la vida

Dec la vida al planeta Terra i al Sol,  al Sistema Solar sencer i a L’univers. I més encara, dec a la vida a coses que ni tan sols sé si existeixen. I què? Perquè ho hauría de saber? Com podria, saber, jo a què dic la vida? Algú de vosaltres ho sap?

Per tant, no em pregunteu qui és Déu, què és Déu. Ni ho sé ni ho puc saber. És ell que sap qui sóc, en tot cas. És ell qui ha fet possible això, i a qui reconec creador de l’existència. Ara bé, ni sé com és ni me l’imagino, perquè sé que concebre’ls és impossible, que la meva imaginació no arriba a tant, i que per molt que l’imagini queda més enllà i tot.

Els creients no son aquells que saben què o qui és Déu. Son simplement aquells que s’hi saben sotmesos, aquells que saben que li deuen la vida, perquè sense Ell no serien aquí. Son creients aquells que li reconeixen la grandesa i que, humilment, admeten la seva petitesa personal d’avant d’això. No en saben gaire de Déu, però saben quelcom de si mateixos i del món que els envolta, i saben que tot això que sí que coneixen es deu a quelcom que no coneixen pas.

Coses o funcions a les que em dec

Dec la vida a moltes coses, a molts mecanismes que l’han fet possible, a moltes persones que hi ha participat. Dec la vida a un conjunt de coses conegudes, i sobretot dec la vida a un incomptable número de coses desconegudes i incognoscibles. Tot això és Déu. Transcendent i immanent, Déu és l’Ocult (76), però també és el Manifestat (75). Déu és el Vivent (63) i el Vivificador (61), és a dir, el que causa la vida i també el que causa la mort (63), o allò que causa la mort si preferiu no personificar.

Déu el Creador (12), ja ho sabeu: el Productor (13), el Modelador (14), el Sustentador (64), el que reprodueix la vida (60), la fa reviure (50), que l’empara (8) i la protegeix (7), i també és l’opressor (16), el Dominador (10), l’Invulnerable (55). Tot això és Déu…

I el coneixem pels seus atributs, només, perquè més enllà d’aquests poc en podem saber. És Inaccessible (9), que no és ni cosa ni persona, però que també ho és. És allò que roman i perdura (64), més enllà de tots els canvis que succeeixen en el si de l’esdevenir.

Déu és Sublim (11), i Subtil (31). És Dispensador (15), és qui obre (19). Déu és el què fa possible allò que m’agrada i allò que no, el què em dóna allò que demano i allò que rebutjo. Déu, sigui qui sigui i sigui què sigui, és tant qui dóna (18) com qui rep (21). Qui abasteix (22), com qui degrada (23) i abat (24). Qui ennobleix (25) i qui humilia (26), qui té pietat (77) i qui castiga, que es venja (79) i qui és indulgent (78). Déu és equitatiu (86), o no. Enriqueix (89) i propicia (92), i perjudica (91) i fon.

Déu és aquell que mira (28) i aquell que escolta (27). Déu és qui arbitra (29) perquè és Just (30), i qui examina (32) perquè és savi (20). És qui testimonieja (51) i qui porta el compte (41). És qui vigila (44), qui respon (45), qui estima (48), qui empara, consola i conforta (68). És qui ens capacita (69), qui persevera (99) i qui encamina (98)…

És qui aproxima i qui allunya –o qui avança (71) i qui retarda (72)–. És el primer (73) i l’últim (74). Déu és qui reuneix  i totalitza (87), és la llum i és qui il·lumina (93). En definitiva, Déu és allò Real, Déu és el Real (52): és alhora la Realitat i allò que realitza la Realitat.

Servidor de Déu

No sé pas què és Déu però sé que li puc atribuir tot això i molt més. Jo em declaro, avui i cada dia, humilment, servidor seu. Perquè estic al servei del què designi, conscientment o inconscientment. Estic sotmès al què esdevingui i poc hi tinc a dir… o sí? Sí! I molt. No sóc un mer titella.

Molt hi tinc a dir si entenc que jo sóc Ell, i que fa el què fa a través meu. Perquè tots aquest atributs són Ell, però els encarnen els Vivents, els Creats, els Existents, el Reals. Som això que és Déu: si veiem és perquè som els seus ulls i si escoltem és perquè som les seves orelles. Som els òrgans de la vida, som allò a través de que la realitat pot realitzar-se. Som servidors de Déu perquè som l’objecte a través del qual la realitat es realitza. i ens agrada ser-ho, perquè en formar part de la realitat prenem vida. Estar al servei de la Vida no és només dolent, també és bo. És, simplement, necessari perquè passin coses. sense existents no hi ha existència i sense existència no hi ha existents.

Ambaixador

Som el criteri i el judici, la intenció i el desig. No som un mer producte. Som ambaixadors de la realitat ara i aquí. Des del nostre punt de vista, des de la posició que cadascú de nosaltres ocupa, som representants d’aquest ésser no-esser que és Déu, que actua a través nostre com també ho fa al marge de nosaltres. I entre tot això hi ha unitat. Perquè a pesar que Déu sigui nosaltres i els altres, a pesar que Déu sigui conegut i misteriós, Déu és u (67). I mentre cregui en mi, hauré de creure en tot allò que m’ha fet així. Ho conegui o ho desconegui, perquè no se m’escapa, no en sóc aliè. I per tant no és que hi cregui, sinó que m’hi dec.

O més ben dit, ho sóc, ho manifesto, aquí i ara. I ho declaro perquè ho reconec.

*

Els números entre parèntesi són una guia que va de la mà amb la referència bibliogràfica següent:

El secreto de los nombres de Dios, Ibn Arabi. Estudio y traducción de Pablo Beneito. Ed. Tres Fronteras, 2012.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s