Fer el cim i contemplar la muntanya

Per veure bé muntanya, per tenir-ne una visió general i poder-se’n fer una idea global, cal perspectiva. I és que de vegades les coses es veuen millor des de fora.

Sovint expresso com n’és d’important sentir la vida des de dins, viure-la en primera persona, tenir-ne una experiència directa. Quan són viscudes, amb plena consciència, les experiències prenen una dimensió absoluta, resulten evidents i esdevenen innegables. Una vegada han sigut viscudes, les nostres experiències no podran mai ser negades. Han existit.

L’experiència directa és insubstituïble, però això no minva el valor de veure les coses des de fora. El motor que ens mou és dins nostre, i els nostres òrgans dels sentits són interns, però l’aliment que manté aquest motor en vida li arriba de l’exterior, i els objectes que els nostres sentits aprecien també es troben a fora. Més enllà de nosaltres.

Fer el cim, olorar

Fer un cim és una experiència preciosa, sobretot si l’ascens ens ha resultat difícil. Però no ho és menys contemplar la muntanya de lluny. Sentir amor cap a les persones que estimem és un regal impagable, però veure gestos d’amor en els altres és igualment meravellós.

Potser és que no hi ha, realment, un dins i un fora. Potser és que, simplement, hi ha una vida, a la que anomenem nostra si cau dintre els límits que un tros de pell imposa, i que anomenem dels altres si cau a l’altra banda del seu perímetre. Però… vol dir això que est tracti de vides diferents? Quan respirem, per exemple, no estaríem absorbint un producte aliè a nosaltres i, en canvi, en expulsar l’aire estaríem escampant el nostre alè pel món. Aleshores sorgeix la pregunta sobre quan deixa de ser nostre, el baf expulsat. ¿Quan surt a fora del nostre cos? Però, ¿i la seva olor? ¿No és nostra l’olor que arriba als que ens rodegen?

No som res, sense els altres

No hi ha dubte: Nosaltres arribem més enllà de nosaltres mateixos. Tampoc hi ha dubte, els altres penetren dins nostre, ens travessen com un punyal i poden arribar a fer-nos sentir que som un autèntic no res. No som res, o ho som tot. En tot cas, som amb els altres, i els altres son amb nosaltres. No som res sense ells, ni ells son res sense nosaltres. No som coses diferents. No hi ha vida a dins si no hi ha vida a fora. No hi ha vida a fora si no hi ha vida a dins.

No és completa, la nostra experiències, si només és interna. Ni ho és si només és externa. Cultivar la salut i exercitar el cos és insuficient si no contemplem la natura i la societat. I fer el mateix a la inversa tampoc té sentit. Ens cal abordar el nosaltres com qui aborda l’ells, i entendre l’ells com si parléssim de nosaltres. Ens cal anar a la muntanya, però també ens cal contemplar-la de lluny.

Quan gaudim d’una experiència externa, que veiem a fora, la sentim a dins, i a la inversa, quan vivim quelcom ho projectem a fora. No hi ha dos mons separats. No hi ha res a l’altra banda de cap mirall. Només hi ha una vida: La meva, la teva, la de tots.

Només hi ha una muntanya. La muntanya que observem no és pas una muntanya diferent que la muntanya a la que hem pujat. Ara bé, semblen muntanyes diferents, perquè es tracta d’experiències diferents. Del què es tracta és d’entendre que les dues experiències, per diferents que semblin, son complementàries, i que l’una és incompleta sense l’altra.

Plenitud i incompletesa

Hi ha coses que no som capaços d’entendre. Hi ha coses, fins hi tot, que ens passen completament desapercebudes i som del tot incapaços de percebre, encara que tinguin lloc ben a la vora nostra. Els altres ens aporten allò que nosaltres, per nosaltres mateixos, no podríem reconèixer. Sovint no hi estem d’acord, amb el què fan o amb el què pensen els altres, però ben mirat si nosaltres ens veiéssim des de fora, a nosaltres mateixos, potser tampoc ens cauríem tan bé. Potser també veuríem que hi ha moltes coses que som incapaços d’entendre-les, i això que som nosaltres qui les fa, qui les diu, qui les pensa!

Quan divergim, quan entre nosaltres i els altres no sembla haver-hi entesa, és un moment especial. És un moment d’aparent desconnexió. Però aquesta desconnexió no és real. Nosaltres no som diferents al altres. Simplement estem essent testimonis de que la realitat és complexa, de que la realitat, essent una és múltiple, i que la vibració de la vida no se cenyeix a una sola harmonia.

El respecte

Respectar als altres quan no els entenem o quan no hi estem d’acord és un exercici de gran dificultat. Ens vindria de gust dir-hi la nostra, mostrar el nostre desacord, canviar als altres. Però als altres no els hem de canviar pas. No som nosaltres qui els ha de canviar. I és que si bé a l’hora de percebre el món hem d’entendre que som un amb els altres, a l’hora de treballar-hi, a l’hora d’actuar, ho hem de fer des de dins.

Mira tu, tan units que semblàvem quan tot anava bé, tan units que semblàvem estar quan tot quadrava, i resulta que quan no ens entenem hem de fer veure que som coses diferents, i que no us he de reclamar que feu com jo, ni tampoc he de pretendre fer com vosaltres. ¿Què he de fer, aleshores, com ho puc resoldre, doncs?

Per moments, experimentem la plenitud, i sentim que tot és u, que tot qualdra. Altres vegades, però, sentim la separació, i ens sembla experimentar la incompletesa. No sé si això té solució. Molt em temo que caldrà acceptar que aquesta doble naturalesa ens acompanya, que tant som un com molts, i que de vegades hi haurà harmonia, però altres moments d’harmonia no n’hi haurà per enlloc.

El millor, probablement, sigui acceptar-ho. No fer res. No fer-se mala sang. Admetre que la sensació de divergència desapareixerà, tard o d’hora. Reconèixer que allò que estem veient des de fora no està succeïnt, per moments, a dins, però confiar en que tard o d’hora el món intern i el món extern es trobaràn de nou. Segurament, com menys entesa hi ha, menys cal actuar. Simplement, acceptar que el món extern també és real, contemplar a l’altre com qui observa una muntanya. Acceptar-lo, més que combatre’l. Respectar-lo i deixar-lo ser. Probablement, la majoria de vegades, aquesta sigui la millor manera de fer que allò, al cap d’una estona, deixi de molestar-nos.

El respecte és la clau.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s