Sobre la lluita dels ateus

Els ateus fan molt bé de lluitar contra els dogmes de l’església. Ara, crec que això de lluitar contra els dogmes es pot portar molt més enllà: lluitar contra els dogmes, al meu entendre, significa lluitar contra tots els dogmes, ja siguin de naturalesa religiosa com ideològica, política, econòmica, científica i de tota mena. Si un ateu és algú que lluita contra els dogmes, ha de ser algú que lluiti contra tots els dogmes.

Crec que un ateu és, dit de manera senzilla, algú crític. Res més. I en aquesta definició m’hi sento força identificat. Un ateu és un crític que posa en dubte les veritats que li expliquen. L’ateu és algú valent que està disposat a replantejar-se totes les afirmacions que li han inculcat, i que en busca la resposta per si mateix.

Un ateu és una persona força independent, amb capacitat de judici, que prefereix el camí feixuc i lent de descobrir les veritats per si mateix que el fàcil de creure’s les afirmacions que li arriben, siguen certes o falses. Això, al meu entendre, no està pas allunyat de la mística islàmica: Islam és estar sol davant de Déu, sense intermediaris, i cal que repeteixi que per Déu entenc la realitat, simplement, i que per Islam entenc la relativa independència amb la qual cadascú s’enfronta a la realitat.

Al·là és Gran, diuen. La Realitat és gran, podríem dir. ¿Quina diferencia hi ha? ¿Cal que algú ens digui què és real i què no? ¿Necessitem que altres persones ens indiquin com ens hem d’apropar al món, com l’hem de fer nostre, com ens hi hem de relacionar?

Podem tenir influències, naturalment. Els mestres i els professors hi són per ajudar-nos, i la seva guia és un company de viatge d’un valor impagable. Però la capacitat crítica d’un mateix, la capacitat que un té de posar en dubte els ensenyaments que en rep i de posar-los a prova, això un ho pot fer per si mateix. Tots estem vius, i ningú té perquè dir-nos què és vida, ningú està més autoritzat a saber-ne més, de la vida, que ningú altre. Moltes de les teories que ens diuen què és la vida són mentida podrida, i certament moltes d’elles provenen de l’església, però d’altres provenen de la publicitat i de l’escola laica. ¿O és que no ho havíem de posar tot en dubte?

Per mi ser ateu hauria de voler dir ser crític. El problema és que molts ateus es queden amb el rebuig als dogmes religioses, i no posen en dubte molts altres dogmes, i se’ls empassen com qui s’empassa un donut de xocolata: d’una mossegada.

És per això que convido als meus amics ateus a que no tinguin por de les paraules. A que siguin crítics. A que jutgin per si mateixos, i a que no facin una critica automàtica de la religió ni una crítica dogmàtica de la paraula Al·là. Proposo que posem en qüestió el terme. ¿Què podria ser Al·là sinó la realitat? ¿Què ens fa sentir rebuig per aquesta paraula? ¿Què ens pot haver portat a pensar que la noció d’Al·là és un dogma, sinó un dogma?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s