Més que una religió

El dejuni és un dels pilars de l’Islam. A la sura La vaca, de L’Alcorà, hi diu: Creients, el dejuni us ha sigut prescrit a vosaltres tal com havia sigut prescrit als que us han precedit. Així, el missatge que va dirigit als creients, convida a aquests creients a realitzar una practica habitual en qualsevol de les altres religions.

Altres pilars de l’Islam són l’oració, la solidaritat econòmica o el peregrinatge, i per això em pregunto: Com és que aquestes pràctiques son considerades pròpies de l’Islam? No són universals? Potser hi ha alguna tradició religiosa i espiritual que no prescrigui aquestes pràctiques? Em sembla que aquestes propostes son ben habituals en les vies religioses i espirituals.

La universalitat de l’islam

Com el dejuni, cap d’aquests altres pilars sembla ser exclusiu de l’Islam, i i per això em sorgeix la pregunta, relativa al pilar que encara no hem mencionat, la shahadà o testimoni de fe, de si qui es reconeix com a musulmà ho fa per distingir-se o allunyar-se dels altres creients. La meva resposta és que no.

És musulmà qui se’n reconeix i ho fa explícitament. El primer i principal pilar de l’Islam és la proclama de la màxima La ilaha illa Allah, Muhammad rasul Allah. Qui pronuncia aquestes paraules en veu alta, i amb la presència de testimonis, és considerat un musulmà. En principi, no cal res més.

I què volen dir aquestes paraules? La ilaha illa Allah, la primera part de la frase vol dir, literalment, No hi ha més Déu que Déu. Si ho entenc bé, No hi ha més Déu que Déu vol dir que el Déu de totes les religions és el mateix. O no? No hi ha més Déu que Déu, és a dir, de Déu només n’hi ha un.

Per adaptar el significat de la fórmula al context actual podria ser més adequat traduïr-la per No hi ha més realitat que la realitat, o per Tota existència té lloc en el si d’un única realitat, però d’això ja n’hem parlat en altres llocs, per exemple, al post titulat La religió de Déu.

Déu com a símbol de la unicitat

Si entenem que Déu és l’origen i sostenidor de la vida, el vincle que fa que tot estigui lligat, que tot sigui u, aleshores podrem convenir que de Déu només n’hi pot haver un. Si Déu és la possibilitat de l’existència, si Déu és la força que ho manté tot i ho produeix tot, aquest Déu només pot ser un, la realitat, allò que fa que la vida sigui possible i se sostingui en vida.

Se l’anomeni com se l’anomeni, se l’evoqui com se l’evoqui i s’hi resi com si resi, sempre ha de tractar-se, per definició, del mateix Déu. Déu és el garant de la unicitat, Déu és el lligam –Déu és la realitat en la qual tots habitem–, i allò que tot ho uneix en un sol ens, si realment tot ho aplega, no podria pas ser diferent a una unitat.

I què diu la segona part de la sentència? Certament, la segona part de la professió de fe en l’Islam diu que Muhammad és profeta de Déu: Muhammad rasul Allah. Aquest podria ser, finalment, l’element distintiu dels musulmans. Probablement. Però potser ni tan sols això és tan evident: Muhammad és el profeta a qui li va ser revelat l’Alcorà, i en l’Alcorà hi apareixen anomenats molts dels profetes de les tradicions religioses anteriors, els del cristianisme i el judaisme, entre altres, juntament amb molts personatges històrics que actualment no relacionem amb cap tradició religiosa, com Alexandre el Gran, per mencionar-ne un.

Així les coses, en l’Alcorà s’hi reconeixen les ensenyances dels profetes de les altres religions. Creure en Mohammed és creure en totes les revelacions anteriors. Tots els profetes que ho son, son profetes de l’Islam, i tots els llibres sagrats que ens han arribat a través d’ells són llibres igual de sagrats com ho és l’Alcorà. Pels musulmans, l’Islam no és quelcom que els separa els jueus o dels cristians, sinó quelcom que els aplega amb ells.

En cada peça s’hi filtra el tot

La religió és –si més no etimològicament– allò que aplega, que relliga. Com a tal, l’Islam, com qualsevol altra religió que realment serveix per relligar, unifica. Qui es pensi que les religions separen és que no les ha entès. Una religió, per ser-ho, ha de ser transreligiosa. Som més que un club, diuen els culers. Quelcom similar podrien dir els fidels de qualsevol religió: Una religió és una via ampla, oberta, i en el seu cos hi caben els altres cossos. una religió sempre és més que una religió.

El tot s’immisceix en la part. Aquest és un missatge comú a totes les religions. L’Islam ho proclama dient que Déu, tot i ser més gran que el cel i la terra, cap al cor de les persones. Resulta que el Déu tan Gran que no en té prou amb l’Univers per manifestar-se pot, en canvi, prendre cos en cada una de les criatures que hi habita.

Aquesta paradoxa és un dels ensenyaments de les religions, de totes les religions. I és seguint aquesta mateixa ensenyança que m’atreveixo a dir que, a pesar de les diferències que ens permetrien distingir les religions entre sí, en totes elles hi ha espais per on les altres s’escolen, es filtren, i passen a tenir-hi cabuda. En una religió hi caben les altres.

Els pilars de l’Islam?

Un dels ensenyaments que caracteritza l’Islam és la de la unicitat. El tawhid –unicitat en àrab– implica que tot està lligat, i que Déu –si ho preferiu: l’existència, la realitat–, és una. Res més: Res queda aïllat del tot. Tot pertany a un mateix univers. Tot forma part d’una mateixa realitat. Tota vida és part d’una gran vida que viu a través nostre.

Aquesta unicitat és perceptible. No és una mera idea. I què cal fer per sentir-la? La unicitat és la manera percebre el món que s’adquireix a mesura que s’efectuen les pràctiques de l’Islam –és a dir, els pilars que hem mencionat–. És per això que em pregunto què és el què, realment, diferencia l’islam de les altres religions. Si tot queda relligat, com podria existir una cosa separada de les altres? Les religions serveixen perquè els creients puguin aprehendre la unicitat de la realitat.

Analitzant els cinc pilars de l’Islam no hi veig els pilars d’una sola religió sinó de moltes. És per això que em pregunto en què es diferencia, en essència, l’islam de les altres religions. Potser en el fet que l’Alcorà es llegeix en àrab? Potser aquesta és una de les particularitats de l’Islam, però no és una distinció: Resar en una llengua o en una altra no et fa resar a un Déu diferent. Resar en una llengua en concret no és separar-se de les altres religions. L’Islam, naturalment, és el credo que aplega als creients entorn a l’Alcorà i al Profeta a qui li fou revelat, però aquest credo, al séu torn, aplega amb tots els altres credos previnents dels altres profetes.

Si volem entendre l’Islam com una religió –també caldria definir-la com una actitud, com un estil de vida, com una manera manera de veure el món, com un conjunt de pràctiques–, aleshores potser podríem convenir que es tracta d’una religió transreligiosa. La religiositat de l’Islam porta a totes les altres.

One thought on “Més que una religió

  1. Hola, primer de tot us volia felicitar pel vostre bloc, em sembla molt interessant i bonic.
    En algun dels molts llibres que he llegit, sobretot de l’hinduisme, està clar que tots coincidim en això: Déu només hi ha un, religions moltes.
    És la missió de l’home doncs aprendre a viure en pau amb els seus germans del món.
    Crec que va ser Tagore que va fer la comparació amb Déu i l’aigua i les religions amb els gots de vidre, cadascuna d’un color… Déu és sempre el mateix, cadascú ho veu d’una manera diferent depenent del color del got del qual begui.
    Una abraçada de pau,
    Joan Carles Lara
    https:\\lavalldelespiritualitat.wordpress.com

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s