L’espai públic no és un espai neutre

L’espai públic no és un espai neutre. No podria pas ser-ho, perquè les persones que l’ocupen, ho fan plens de les seves respectives cultures, llengües, vestimentes, identitats, ideologies, creences i conviccions.

Els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats no són pàgines en blanc sobre les que escriure un text des de zero, no són un medi estèril ni un escenari verge. La gent no pot deixar les seva ideologia i les seves creences religioses a casa. Quan surt al carrer, se les endú posades. La nuesa mental, emocional i lingüística és impossible, i també ho és la ideològica i la conviccional.

Creure és inevitable

Tothom en té, de creences. Qui no creu en Déu o en quelcom sagrat, creu en una utopia, o en un principi humanista. Creure en un món millor, més just i sostenible és una creença, com ho és creure en el fet que el progrés científic i tecnològic estarà al servei del bé comú. Hi ha qui creu en l’amor i hi ha qui creu en la política, hi ha qui defensa unes idees i hi ha qui en defensa unes altres, però tots ho fan perquè hi creuen, perquè quan hi deixen de creure les canvien. Canviar és natural, però ni abans ni després del canvi podem deixar de ser creient. Això de creure no és quelcom que pugui quedar restringit als que creuen en la religió o l’espiritualitat. Les creences i els sistemes de creences imprengnen la humanitat des de que aquesta existeix.

En l’espai públic hi conviuen totes les creences, totes les maneres de veure el món, totes les maneres de fer. Quan ens presentem en societat, proclamem el nostre nom i mostrem el nostre aspecte físic –i si no ho volem fer, ens posem un sobrenom i ens cobrim el rostre, i així camuflem la nostra identitat, però en cap cas no podríem deixar d’existir, de mostrar-nos d’una manera o altra. No podem existir sense aparences, sense formes, sense elements identificatius.

Mostrar-se és inevitable

Com que mostrar-se és inevitable, en l’espai públic hi hem de trobar un escenari que permeti que tothom hi pugui mostrar la seva naturalesa, la seva identitat, les seves condicions i la seva constitució. Sense amagar-se’n. Als carreres s’hi ha de poder veure una dona amb vel i un adolescent amb una samarreta de l’anticrist, un avi amb una bufanda groga i un jueu amb una quipà.

L’espai compartit no ha de ser diferent, en naturalesa, que l’espai privat. No pot ser-ho. Tant en un àmbit com en l’altre, l’únic que cal és respecte i tolerància. Així de senzill. Perquè hauríem de demanar a la gent que es guardés a casa les seves idees i la manera d’expressar-les? Ho hauríem de fer en nom de laïcisme? Al contrari, perquè justament el laïcisme consisteix en fer de l’espai públic un indret on tothom hi tingui cabuda, no pas un espai on algú hagi d’amargar als altres en què creu.

Una societat laica

Hi ha qui es pensa que el laïcisme és un espai en blanc, buit, inert, estèril, mort. Lliure d’expressions religioses. Deu ser perquè només hi vol veure expressades les creences i ideologies que comparteix. Aquest laic no és un laic, és un fanàtic, com ho és el de qualsevol convicció religiosa. Res més.

Una societat laica és una societat respectuosa, el laïcisme és un marc que no silencia res més que les faltes de respecte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s