Sujud

De peu, amb la mirada baixa, recito textos d’una profunditat insondable, paraules que no sempre arribo a entendre, i les dic sentint que és més important dir-les que entendre-les. Les proclamo perquè per mi, penso, és més important donar-los un espai que fer-les meves.

Faig com qui entona una melodia o xiula com un ocell: Procuro que s’esdevingui la bellesa, i si aquesta es presenta intento, a la vegada, acomplir-la i delectar-me’n, és a dir, entonar-la i escoltar-la al mateix temps. És a dir, m’esforço, i en gaudeixo.

M’ajupo i segueixo, i m’adono que el missatge –encara que segueix essent descobert, només, de manera incompleta– em torna cada cop més humil.

M’empetiteixo una mica més encara fins que poso el front a terra. Sento que la terra absorveix el meu cos, el meu ser, el meu estar, com si m’unís a ella intensament.

M’incorporo una mica. Em poso de genolls. M’ajupo de nou i torno a postrar-me. M’aixeco i repeteixo l’operació. Quan acabo m’espero un minut o dos abans d’aixecar-me, i em pregunto si hi ha algun gest que expressi més humilitat que aquesta postració. Pocs n’hi deuen haver, penso.

M’aixeco

Ja he acabat. Segueixo la meva vida, torno a les meves coses. Però sé que el temps s’ha aturat per uns instants i que la meva existència individual ha desaparegut per uns moments.

He estat centrat en honorar la meravella, la força originària d’on tot prové, i he sentit que fer-ho em reconnectava a la font de la vida.

I torno a la vida, llavors, a la meva vida, conscient que serà per una estona, només, –llarga o curta, això ja no ho sé– perquè la nostra vida és molt contingent i limitada, i sé que no hi tindré espai per a masses peripècies.

Com n’és de petita la vida a la que ara torno! Una vida que pot interrompre’s en qualsevol moment, una vida que per als altres resulta gairebé indiferent, una vida que per mi té cada cop menys valor… ep! Té menys valor cada cop?, em pregunto. Al contrari!, em dic, cada una de les nostres existències és un fet sorprenent i gaudir-ne és una meravella.

Aturar-se i elogiar la causa d’aquesta possibilitat inexplicable, o agraïr-la al què l’engendra, o disculpar-se per la banalitat de la majoria de les accions que un du a terme… tot això no serveix sinó per tornar a donar-los, a aquestes accions tan menudes, el séu valor original: Les nostres accions són sempre rellevants. Els nostres actes són molt i molt valuosos, doncs: Petits semblen, potser, però és que allò que els fa grans no és allò que trobem en ells mateixos, sinó allò –sigui el què sigui– que fa que puguin fer acte de presència. És la força que els ha possibilitat el què té valor, realment, i és per això que totes les nostres accions, tan infinitesimals elles, són summament importants: Expressen quelcom inexpressable. Petits com són, remeten sempre a la immensa força que els fa possibles, i això els fa grans.

I segueixo caminant cap a la feina, vint minuts que són un regal per les meves cames i per la meva ment, i em pregunto si és això és el què vol dir la cèlebre dita hadith que diu: “Fes per aquest món com si visquessis per sempre, i per l’altre com si anessis a morir demà mateix.”

2 thoughts on “Sujud

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s