Aquell silenci

Després de deu minuts de dhikr en grup ens vam quedar en silenci.

Al cap d’una estona vam anar obrint els ulls i les nostres mirades es van creuar. Ningú s’atrevia a trencar-lo,  aquell silenci. Això ho vam poder constatar tots. Sense mediar paraula, sabiem que, tot i que cadascú ho sentia una manera diferent, tots sentiem el mateix. I també sabéem que mai tindriem paraules per dir què era… encara que sempre tindriem el record d’aquell estat, ja que era ben palès, assaborible, recognoscible.

Aquell silenci aportava un vincle invisible que ens unia. Donava forma densa i tangible a aspectes que abans ens deurien haver semblat impalpables, o inexistents. Haviem accedit a un estat al qual només hi erem per gaudir-ne, res més, i només ens calia quedar-nos allí, mirant-nos, per saber que sentiem el què sentiem i que no calia posar-li nom.

Mirant la sala i mirant l’aire que l’omplia, miravem la llum que s’hi reflexava, els colors que s’hi dibuixaven. Mirant i mirant-nos, sentiem. I sentiem la remor d’un dhikr que encara cuejava, minuts després, i llarga estona vam estar gaudint del pòsit que sorgeix després d’una estona de meditació, com un remanent de la meditació recitada, com un eco del dhikr, però també l’origen de tot plegat.

Aquell silenci havia obert una escletxa en l’aire espès de la sala i ens conduïa a una dimensió profunda de nosaltres mateixos que no restringia la nostra individualitat –al contrari, n’emfatitzava els trets– però ens unia a tots en una realitat harmònica i cohesionada, en la qual res necessitava desapareixer perquè tot quadrés.

Potser serà que la realitat és un indret on tots els contraris hi conviuen. On tot és possible. On totes les coses, enlloc de fer-se nosa l’una a l’altre, hi conflueixen i s’hi harmonitzen.

I així va ser que vam sutilitzar les nostres aspareses i vam extingit les nostres friccions. I que vam densificar els nostres esperits i les nostres ànimes donant cos a aspectes de nosltres que no sempre sabem cosificar. Aquell silenci havia convertit en palpable quelcom que abans no ho era, i ens permetia entendre’ns i entendre les coses d’una manera que pocs haviem percebut abans.

Sens dubte, aquell silenci va dir-nos moltes coses. I els que hi erem sabem què va dir-nos, aquell silenci, encara que no us ho podrem dir, perquè va dir-nos coses que no s’expressen amb paraules.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s