Perquè no mediten en grup, els polítics, abans de les seves cimeres?

Heu meditat mai en grup? Com us heu sentit després de fer-ho? Heu sentit que connectaveu amb els altres? 

Després de meditar, heu compartit una estona amb els altres participants, i heu debatut amb ells sobre alguna qüestió? Potser haureu sentit que us avenieu perfectament, tot i tractar-se persones amb posicionaments molt allunyats als vostres.

Si és aixi, potser aleshores us heu preguntat…

Perquè no mediten en grup, els polítics, abans de les seves cimeres?

Hi ha un estat de les coses en que tot és clar i diàfan. Es tracta d’una situació d’equilibri, d’entesa entre les parts participants, de total cohesió. Les peces involucrades mantenen una actitud coral, van totes a una, i de tan ben avingudes que estan les seves accions semblen dirigides per una sola ment.

La meditació és una pràctica que porta a assolir aquest estat. El dhikr, concretament, en tractar-se d’una meditació repetitiva, li aporta aquest estat al practicant al cap de ben pocs minuts: No fa falta dur a terme una meditació gaire llarga per adonar-se que el sabor de la meditació s’està presentant.

Però no estic parlant d’un estat al qual tan sols s’accedeixi amb la meditació. No es tracta pas d’una condició aliena a altres situacions. Al contrari, un s’hi pot trobar en diferents circumstàncies, perquè estem davant d’un estat al qual hi porten incomptables vies. Per exemple, els músics que interpreten una peça musical sovint poden adonar-se que gaudeixen d’aquest estat, com també ho fan els jugadors d’un esport d’equip, o una parella mentre fa l’amor…

Probablement, els ocells d’un estol volant en sincronia estiguin en un estat similar a aquest. Es tracta d’una sensació de cohesió i pertinença al grup que permet que els qui en formen part sentin amb molta més força allò que els uneix que no pas allò que els separa, i si bé els músics o els esportistes dominen els séus talents, amb la meditació qualsevol pot accedir a aquest estat. 

Es per això que seria tan interessant fer-se la pregunta que ja hem plantejat dues vegades: perquè no mediten en grup, els polítics, abans de les seves cimeres? I també, perquè els militars que van a fer la fer la guerra no van meditar, enlloc de bombardejar-se? Perquè els caps dels cossos de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional no van ordenar fer sessions de meditació a bord del Piolin?

Potser justament perquè persegueixen una lògica de la confrontació. Potser justament perquè promulguen la cultura de la violència, i tenen al cap la idea de que és millor vèncer q convèncer.

Com en serien de diferents, les coses, si les persones que ocupen càrrecs de representació o de seguretat i defensa mantinguessin la seva ment en estat meditatiu durant la seva estona de treball! Segurament, farien millor la seva feina, i en molts casos potser fins i tot la deixaríen de fer, després de veure que destrueix més que no aporta.

La meditació, a part d’un exercici, és un estat, i potser és en possessió d’aquest que caldria que les persones es presentessin a fer les coses mes rellevants. No podríem convèncer-los perquè ho fessin, ni que fós en els moments més importants?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s