El sentit del dhikr

Les marees i el mar

De vegades em deixo portar per una tendència que m’allunya de qui sóc. De vegades, en canvi, en reconeixo a mi mateix, i sóc conscient de que em retrobo. És com si tingués dues naturaleses.

Sovint caiem en una inèrcia que ens porta cap a la superfície, cap als extrems, i ens condueix a divergir dels altres, perquè hi ha corrents fredes i n’hi ha de calentes, i quan ens deixem portar pel món agafem una de les seves propensions… però a la vegada en deixem de banda d’altres.

La inèrcia pot ser contrarrestada a través de la presència, perquè la presència és la consciència d’una dimensió més profunda, que inclou les diferents inèrcies amb que l’existent ens arrossega i, sense destruïr-les, les relativitza en un mar que, éssent plural i dotat de múltiples naturaleses, és un sol mar. Encara que les corrents puguin ser siguin fredes o calentes i les marees altes o baixes, pertanyen sempre a un mateix mar.

Més enllà de tot el què hem construït –els nostres llenguatges, les nostres costums i les nostres vestimentes, les nostres creencies, etc.–, una dimensió més profunda de la realitat ens és aprehesible, i aquesta no aniquila pas les diferents facetes superficials, al contrari: és ella qui les crea, i és per això que en cap cas les diveres existències concretes podrien arribar a amagar-nos definitivament la unicitat que se’ns declara des de la profunditat.

 

El sentit del dhikr

Reconèixer la realitat en una dimensió profunda. Aquest és el sentit del dhikr. Com el mar, el dhikr ens mostra un fons unificador, i com les onades, en el séu fluxe i refluxe s’hi integren les múltiples formes que la multiplicitat adquireix.

La frase La ilaha illa Allah significa No hi ha més déu que Déu, o també: No hi ha divinitats sinó només un sol Déu, encara que per adaptar-ho (no només al nostre idioma sinó també) al sistema de creences més compartit avui en dia entre nosaltres podriem perfectament traduïr-ho per No hi ha més realitat que la Realitat. En definitiva: No hi ha existències que escapin a la Realitat única, No hi ha relatius que puguin independenditzar-se a l’Absolut.

En cap cas les diveres existències concretes
podrien arribar a amagar-nos definitivament
la unicitat que se’ns declara des de la profunditat

La primera part de la oració és una negació: No hi ha –divinitats, idols, realitats paral·leles, etc.–. Per contra, la segona part és una afirmació: Sí que hi ha –una sola realitat, un sol Déu, etc.–. De manera que aquesta frase és una fórmula que ens diu que no hi ha, en allò que tendeix a separar-nos, més que una única essència, i que encara de vegades tendeixi a portar-nos als diferents racons de la superficie, emana sempre d’un mateix fons, al qual tot retorna al séu torn. Com el batec del cor, que el dilata amb força, però de nou el contrau i el cohesiona.

 

Dues naturaleses contràries que no ho son

Una de les nostres naturaleses tendeix a la dispersió i a la separació. L’altra, emperò, tendeix a la unificació, i aleshores, encara que aparentment s’oposi a la tendència que promou divergència, en realitat la inclou, perquè li dóna un principi i una essència, de la mateixa manera que les branques d’un arbre, que creixen amunt i cap enfora, mai se separen del tronc i les arrels.

Diguem que la unitat, que pot resultat visible i aprehensible, de vegades és només inherent i no explicitada. Aleshores, romàn subjacent a quelcom que sembla ocultar-la, certament, però sempre hi és, encara que no se la vegi. D’entre les dues cares del Real, la de la unicitat i la de la multiplicitat, n’hi ha una que integra l’altra.

 

Fer visible el fons

La pràctica del dhikr consisteix en repatir la frase La ilaha illa Allah diverses vegades i en veu alta –o baixa–. Aquest exercici no pretén, per tant, expressar una idea: El sentit de la oració va més enllà del séu significat literal. El séu sentit passa per ser expressat, és a dir, realitzat, viscut, efectuat. En el dhikr hi trobem un mitjà que ens ajuda a ser més conscients de la Realitat en majúscules.

D’entre les dues cares del Real,
la de la unicitat i la de la multiplicitat,
n’hi ha una que integra l’altra

Amb el so expressat pel practicant apareixen la vibració, els moviments i les sensacions. I aquestes facetes no són sinó dimensions que palesen un sol fet –sonor, en–. El practicant, a mesura que repeteix la frase, va acomodant-s’hi, i cada vegada que la repeteix –ja sigui mentalment o amb la llengua– genera una onada que li indica que tot pertany a un mateix mar.

 

Rememoració i integració

L’exercici del dhikr és el de la rememoració d’allò que un sempre ha sabut, el del record d’allò que un sempre ha sigut. El sentit de la pràctica del dhikr rau, com hem dit, en l’activitat que hom realitza, la qual cosa va molt més enllà del significat literal de l’oració que repeteix: Els moviments del practicant es van acompassant al ritme de la frase, l’escolta se centra en el so que s’emet, la mirada se centra o es reclou, la ment es concentra… fins que tot va quedant absorvit per aquest mar que s’anomena La ilaha illa Allah.

Tot es fusiona. I aquesta fusió posa de manifest allò que s’anomena via. Per això el dhikr és una pràctica espiritual: perquè reconcilia dues tendències que semblen contràries i demostra que no ho són. Amb el dhikr les diferències entre els relatius i l’Absolut es dissolen: cada recitació és un microcosmos, un món en si mateix, un ens complet, i alhora a cada frase es recorre un tram, a cada recitació s’avança un tros del camí. Cada La ilaha illa Alah és a la vegada un part i un tot. Aquest és el sentit de repetir la frase com un mantra.

El temps lineal no deixa d’existir en el mar de l’eternitat, ni tampoc aquest mar queda oblidat pel fet que hom sigui conscient del temps lineal. Les dues dimencions, l’absoluta i la relativa, coexisteixen.

El dhikr és el record d’allò que un sempre ha sabut,
la rememoració d’allò que un sempre ha sigut

Practicar el dhikr és estirar d’un fil que ens retorna a l’indret d’on mai hem sortit. El dhirk és el record d’un mateix, i de Déu, per tant –o de la Realitat, si preferiu dir-ho així– perquè el relatiu mai ha deixat de pertànyer a l’absolut. La nostra existència mai s’ha escapat d’allò que li ha donat origen.

Recitar la frase La ilaha illa Allah serveix per vivificar-la, per copsar que el significat que expressa és viu. Perceptible i tangible. Com una onada que tot s’ho cruspeix, i que tot ho dissol però que no destrueix res, com una gota d’aigua que s’integra al mar, que certament deixa de ser gota… però no de ser aigua.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s