No hi ha qui la pari

Coneixeu una cèlebre frase de John Lennon que diu que “la vida es allò que passa mentre fem altres plans”? Doncs bé, el sufisme és ben bé el contrari: és un curs d’aprehensió del real, una via d’accés a la descoberta d’allò que és, tal com és.

Khalil Jibran té un conte que es diu l’altre llenguatge. Diu així:

 

Tres dies després de néixer, mentre jeia al meu sedós bressol, i mirava amb admirat esglai el món que m’envoltava, la meva mare preguntà a la dida:

–Com és el meu nen?

I la dida respongué:

–Va molt bé, senyora, l’he alletat tres vegades: mai no havia vist un petit tan alegre.

Jo estava indignat. I vaig cridar:

–No és cert, mare. El llit és molt dur, la llet que he xuclat és amargant, l’olor del pit repugna al meu olfacte, i em sento terriblement desgraciat.

Però ni la meva mare ni la dida varen comprendre, car el llenguatge que parlava era del món de què jo provenia.

I quan vaig tenir vint-i-un dies i m’estaven batejant, el capellà digué a la meva mare:

–Certament, senyora, heu d’estar molt contenta, pel fet que el vostre fill hagi nascut cristià.

Jo vaig quedar ben sorprès, i li vaig dir:

–Això vol dir que la vostra mare, al cel sigui, ha de sentir-se molt dissertada, car vós no nasquereu cristià.

Però tampoc el sacerdot no va comprendre el meu llenguatge.

Passaren set llunes i un dia un endeví em mirà i digué a la meva mare:

–El séu fill serà un home d’Estat i un prestigiós cabdill.

Prou vaig esgargamellar-me:

–Això és una falsa profecia, car jo seré músic, i cap altra cosa no seré sinó músic.

Però fins i tot en aquesta edat el meu llenguatge no fou comprès, i era creixent el meu estupor.

I al cap de trenta-tres anys, durant els quals la meva mare, la dida i el sacerdot han mort (l’ombra de Déu romangui sobre llurs esperits), l’endeví encara viu. Ahir el vaig trobar a prop del portal del temple, i mentre parlàvem va dir-me:

–Jo sempre he sabut que serieu un gran músic. Àdhuc en la vostra infantesa vaig profetitzar i predir el vostre futur.

I me’l vaig creure, car jo també he oblidat el llenguatge d’aquell altre món.[1]

 

Una realitat velada

La realitat se’ns mostra velada. No és que no la poguem captar, és que no la podem expressar bé. Transcendeix la possibilitat de ser ben explicada… però en canvi pot ser ben captada. Pot ser escoltada, olorada i tocada. Sentida. Viscuda.

El sufisme és un curs d'aprehensió del real,
una via d’accés a la descoberta d’allò que és, tal com és

És un sabor. És un so. Una vibració. I encara que sempre ens quedarem curts, si volem descriure-la, també podem reconèixer que quan la captem sentim la plenitud. La realitat és alhora transcendent i immanent: té limits i pren formes, perquè així és com adquereix existència, però en canvi, també és eterna i infinita, misteriosa i indescriptible.

 

De com la realitat és una i vertadera mentre que les existències són múltiples i no sempre reals

Les formes canviants sempre provisionals no amaguen la veritat, ens diu el conte: el menut bebé es converteix en músic –tal, com predeia la seva intuïció o voluntat–. Tot i així, les formes i les aparences amaguen aquesta veritat, i fins i tot ell, que està en la certesa de ser allò que sempre ha sabut que seria, es creu les paraules de l’endeví.

El llenguatge, com les altres formes amb les que s’expressa l’existència, de vegades amaga i de vegades revelen la veritat, però aquesta roman irreductible, com si estigués al marge de les descripcions que en fem al respecte.

La veritat no deixa de ser-hi ni amb l’existència de la mentida. Allò real és allò real peti qui peti. La realitat sempre serà vertadera, trobi més o menys afinitat amb allò que succeeix.

A la realitat no hi ha qui la pari,
i que del què es tracta és de procurar
que l’existència la palesi
amb la major congruència possible

El músic en potència esdevé músic. Aquesta és la veritat. La resta, el llenguatge, pot ser erroni i pot arribar fins i tot a negar la realitat, però mai la pot suprimir. I és que a la realitat no hi ha qui la pari, i que del què es tracta és de procurar que l’existència la palesi amb la major congruència possible. És en això que consisteix, al meu entendre, una via espiritual com ho és la via sufí.

 

Ibn ‘Arabi i la doble naturalesa del Real

La certesa és sempre certa, i resulta recognoscible en els estats provisionals de les coses (encara que aquests sempre son canviants i fins i tot arriben a expressar la mentida).

De la realitat en podem copsar, aleshores, dues naturaleses que, sorprenentment, son complementàries encara que semblen mútuament excloents. La realitat i existència, la veritat i el llenguatge, la transcendència i immanència, etc. Són sempre dues les cares d’una sola realitat, i tot i que de vegades seran més properes i de vegades estaran més allunyades, són sempre inseparables.

Això diu Ibn ‘Arabi quan parla de Déu –i crec que a l’època d’Ibn ‘Arabi parlar de Déu era com parlar, avui en dia, de la Realitat–:

 

L’afirmació unilateral de la Transcendència divina acaba conduïnt a una limitació de la realitat divina. Qui rebutja tota al·legoria pel que fa a Déu, i insisteix exclusivament en aquest punt de vista, és ignorant o pretensiós. El representant del coneixement exotèric que fa èmfasi unilateralment en la transcendència de Déu sense esmentar al mateix temps La seva immanència, sense voler-ho tracta de mentiders a Déu i als seus missatgers. Si bé està convençut que dóna en el blanc, en realitat està lluny de fer-ho, ja que es comporta com algú que accepta una part de la revelació i en rebutja una altra.

Perquè Déu Es revela en tot ser d’una manera particular i en conformitat amb aquest ésser.

De la mateixa manera, qui compara Déu amb alguna cosa sense afirmar al mateix temps la Seva incomparabilitat, Li atribueix límits i no El reconeix.

Només qui reuneix en el seu coneixement els dos punts de vista –la incomparabilitat i l’analogia– El coneix realment, encara que només d’una manera global.[2]

 

Doncs bé, si la realitat te múltiples cares, infinites, no podrem mai descriure-les totes… però no podríem deixar, per contra, de descriure’n alguna, perquè no fer-ho seria creure que la petita existència que ens resulta tan familiar és una cosa diferent a la Realitat, i estaríem caient en el parany del que Ibn ‘Arabi ens vol prevenir. Tota petita veritat que podem afirmar és, ni més ni menys, la realitat. Ara bé, vist a la inversa això no és així, i la realitat escapa a ser això. És transcendent (sense deixar de ser immanent).

Que la realitat sigui transcendent no li treu la seva condició d’immanencia. I a la inversa. La realitat, tot i que ens depassa, és experimentable al 100%. Paradoxal no?

 

Del misteri al coneixement

I és que potser una de les facetes podria guanyar a l’altra? Sí, crec que entre la cara coneguda i la del misteri, guanya la màgia, perquè misteriosament el misteri ens és presentat (la veritat se’ns revela rere la mentida), perquè sigui conegut per nosaltres, i així fa, aleshores, que guanyi el coneixement.

Paradoxal del tot, no? Tot és u, tot és una sola meravella, i de vegades predomina la sensació que sabem, que coneixem, i tenim certesa de que la veritat ens acompanya, mentre que altres vegades haurem de cedir, i escoltar atentament per poder descobrir i retornar al nostre centre natural. Quan parlem diem moltes mentides, però la realitat segueix allà –el músic és músic, diguin el què diguin els altres, i digui el què digui el propi músic–.

Tota petita veritat que podem afirmar és, ni més ni menys,
la realitat. Ara bé, la realitat escapa a ser això

Perspectivisme

En la manera de veure les coses que estem descrivint, el perspectivisme, no podem admetre que quan una cosa guanya n’hi ha una altra que perd, sinó que si realment una cosa guanya és perquè totes guanyen.

Si la inhalació hi surt guanyant, de resultes d’un exercici respiratòri que fem, l’exhalació en sortirà guanyadora també. Aquesta és la lògica. Allò que faci que la primavera sigui una bona primavera serà ben bé allò que permetrà que la tardor, al séu torn, ho sigui també.

És a través de l’existència que coneixem la Realitat i tot i que la Realitat ens transcedeix, ens és possible conèixer-la.

 

 

[1] L’altre llenguatge, extret de El Boig, Khalil Jibran…

[2] Fusûs al hikam, Ibn ‘Arabi, extret de Muhammad… Aziz…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s