Sentir-se especial

Diu un expert a la TV que és probable que als joves que entren a formar part de Daesh se’ls convenci amb un argument captivador: “Ets especial”.

Fer creure al creient que és un escollit per Déu és molt fàcil perquè, justament pel fet que hi creu, busca al seu entorn indicis de la manifestació del sagrat… Si en capta, o creu que ho fa, és normal que consideri que ha tingut una capacitat privilegiada, i això té un risc: creure’s per damunt dels altres.

L’ensenyança ha de ser doble: hi ha de ser
per promoure la capacitat espiritual,
però també per reforçar l’estat d’alerta
perquè justament el fet de tenir una experiència
espiritual pot provocar que algú se senti especial.

Si algú capta fenòmens especials, que no són els corrents, és probable que valori la seva capacitat, que en certa manera és especial, i així és lògic que si algú se li acosta i li diu que efectivament té un talent que demostra que és un escollit, es refermi en la seva fe, en les seves capacitats, i es cregui que, efectivament, és un escollit.

Em sembla que l’espiritualitat hi juga aquí un paper molt i molt rellevant: és molt probable que aquests nois que entren a Daesh tinguin una capacitat espiritual, però també ho és que se’ls enganya, o que es confonen, perquè la seva condició de ser especial no els converteix en escollits o en superdotats. El tret especial hi és, però en relació a la condició humana, però no pas en relació als altres éssers humans: vull dir que les persones són més que simples humans: són criatures de Déu, i ser conscient que la naturalesa humana transcendeix allò merament humà és una paradoxa en la que creuen els creients. Ara bé, no pel fet de ser especial, no pel fet de ser més que una simple persona, ets més que els altres, perquè els altres també són especials.

D’aquí la rellevança d’una via espiritual, que és allò que promou les capacitats espirituals de les persones i les dirigeix en una progressió diguem-ne ascendent. Qui segueix una via espiritual no és només una persona amb talent espiritual o amb ganes de tenir-ne, és algú que segueix una via, un camí, és a dir, un curs progressiu, i això vol dir que més enllà de les seves capacitats puntuals, té ganes de cultivar-les i entregar-s’hi, és a dir, d’avançar. Avançar vol dir progressar, i en progressar hom s’adona que la capacitat que ahir era menor avui ha crescut, i que pot fer-ho més encara. Créixer ha d’aportar humilitat.

Qui segueix una via espiritual considera, per una banda, que les persones son capaces de testimoniejar el sagrat –i de fet ho cultiva a través del rite–, però per l’altra nega que ningú pugui ser més especial que ningú altre, perquè fet i fet no podria haver-hi cap existència desarrelada del sagrat: per existir cal provenir del sagrat origen –de la mateixa manera que tots els rius provenen d’una font–, cosa que vol dir que resultaria impossible que hi pogués haver res en l’univers que no provingués, en última instància, d’aquest principi sagrat.

Potser per desarmar Daesh caldria destapar la seva
falsa espiritualitat, i per fer-ho només cal obrir-se
a què és realment l'espiritualitat. Mentre els de
Daesh passin per espirituals els nois amb sensibilitat
espiritual cauran a les seves mans. No podem seguir
negant el fet espiritual perquè és justament això
el què els acostarà a la falsa espiritualitat. 

Fins i tot allò més desagradable prové de Déu, i tota persona que cultiva l’esperit descobreix poc a poc que tot té un origen sagrat, i que cal aprendre a acceptar-ho, cosa que no és pas fàcil, perquè acceptar que allò que més ens desagrada pugui ser tan respectable com allò que més ens agrada és prou dur, i és una de les ensenyances que aporta la via espiritual. El valor de la tolerància i de l’acceptació és una conseqüència natural de l’espiritualitat, però cal cultivar progressivament la via per fer realitat aquest producte: diguem que no són tolerants tots els deixebles, però en canvi estàn en camí de ser-ho.

Aquesta és, probablement, una ensenyança que caldria traslladar als potencials radicals, a aquelles persones que, tot i tenir un anhel espiritual sincer i una capacitat espiritual oberta, cauen en l’engany o la confusió de creure’s que per això estan per sobre dels altres. L’ensenyança ha de ser doble: hi ha de ser per promoure la capacitat espiritual, però també per reforçar l’estat d’alerta perquè justament el fet de tenir una experiència espiritual pot provocar que algú se senti especial. I aquí és on hi ha el perill: Quan sents alguna cosa especialment bonica, que trancendeix l’ordinari, ets molt fràgil, i és en aquest precís moment que el diable et pot captar per la seva causa.

Si l’entorn d’un jove sensible nega la bellesa que ell ha estat capaç de copsar és probable que trobi refugi en un discurs que incentiva la seva visió o creença, però que ho faci en benefici d’una causa fatal que es camufla rere una espiritualitat, però que resulta menys espiritual que el món material que el jove necessitava transcendir pel fet d’haver captat quelcom especial.

Potser per desarmar Daesh caldria destapar la seva falsa espiritualitat, i per fer-ho només cal obrir-se a què és realment l’espiritualitat. Mentre els de Daesh passin per espirituals els nois amb sensibilitat espiritual cauran a les seves mans. No podem seguir negant el fet espiritual perquè és justament això el què els  acostarà a la falsa espiritualitat. Afanyem-nos a compartir els valors de l’espiritualitat viva que promou una via progressiva perquè aquesta serà probablement la única manera de mostrar quelcom atractiu als candidats a radicalitzar-se.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s