Crec en un secret

Si vaig entrar a l’islam va ser perquè vaig conèixer el sufisme.

Jo era una persona amb una gran set espiritual, i quan em vaig trobar enmig d’una sessió de dhikr vaig sentir-me a casa, a la meva llar espiritual. Buscava una via i aquell dia em vaig adonar que l’havia trobat.

Aquest va ser l’escrit que vaig fer, fa deu anys, quan vaig entendre que no podia negar una realitat:

Crec en un secret

(aquest títol és robat)

La meva vida és un viatge: Crec en un secret.

Fa temps que estic de camí i he ficat el nas en tot tipus de llocs, llocs on hi feia sol i llocs on no, llocs on hi he fet nit i llocs on no, i en alguns m’hi quedaria per sempre i en d’altres no.

Així vaig conèixer la via. En vaig fer un tast. Els faqirs em convidaven a les seves trobades i poc a poc vaig anar coneguent els seus rites. Fins hi tot vaig anar a conèixer al Sheikh a la seva pròpia casa.

Quan ja frequentava el grup em vaig preguntar si hi havia d’entrar, si allò era per mi; si em convenia convertir-me a l’islam i fer el pacte de comprimís amb la via: -“i si ho faig?”.

-“Què em passarà si ho faig?”, “com canviarà la meva vida?”, “què pensarà la meva familia i els que em són propers?”– Sabia que fer-ho era el que feia temps que buscava, però em feia enrere al veure tot el que implicava fer-ho. Em feia por reconèixer que el meu viatge anava d’allò conegut a allò desconegut, que potser no tot el trajecte era sobre terra ferma.

Un dia em vaig formular la pregunta a l’inrevés: “i si no ho faig?”. I em vaig quedar en blanc.

Jo crec en un secret, i el que no vull és quedar-me amb el poc que sé. Per això estic de camí. Suposo que també es pot fer camí per lliure, però crec que aleshores pot ser molt dur quan no saps cap a on tirar.

Conèixer la via m’ha permès veure que aquest camí, que per cadascú és diferent, condueix únicament a un lloc i que hi ha mètodes que són precisos com un mapa, però que són invisibles als ulls de qui no els segueixen. El camí és invisible per aquells que no caminen. No em puc concentrar en l’infinit i és per això que em concentro en llurs símbols. M’estic orientant per fora per orientar-me per dintre. No sé ben bé on vaig i ara per ara sóc incapaç de fer-me’n una idea.

Crec que allò efímer m’oculta allò etern, que el relatiu em tapa l’absolut, i que no veig a Déu perque em vela la seva pròpia grandesa, aleshores m’agenollo humilment perquè que no el vegi no vol dir que no hi sigui i que tingui dubtes no vol dir que les coses no siguin clares.

No puc fer altra cosa que reconèixer com en sóc de pobre (faqir): Tot el que puc fer és invocar-lo i procurar purificar-me.

I no El puc veure però quan em reuneixo amb els foqares tremolo perquè sento la seva presència en ells. I m’emociona formar-ne part. M’emociona i em toca el cor.

I encara no sé què respondre quan em pregunten perquè ho he fet, perquè hi he entrat i què hi faig en una cofradía com és la Tariqa Qadiriyya Bouchichiya. Però sé que m’ho pregunten perquè no ho han tastat: perquè quan algú prova la xocolata ja no pregunta als altres perquè els agrada.

És ara quan comença el camí de veritat, ara que ja m’he deixat anar i ja no sé on vaig. Ara que he vist que la vida és un secret només necessito temps perquè llurs profunditats se’m manifestin. Em cal anar pas a pas. Em cal desfer cada vel per desvetllar-me. El secret deixarà de ser-ho quan desveli els vels, no abans. No puc pretendre veure hi clar si porto una vena als ulls.

No puc veure més enllà i per això cada pas que dono és un acte de fè, perquè no sé on em durà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s